Poden ser unes eleccions catalanes més importants per als partits espanyolistes que per als partits independentistes? Estic segur que no és així i que els resultats del 14 de febrer a la nit em donaran la raó. Però mentre arriba aquell dia, per al qual falten una mica més de dues setmanes, els partits amb seu central a Madrid s'han posat les piles amb el mateix ímpetu que el 2017, quan, a cavall del 155 i de la suspensió de l'autonomia van pensar que seria un camí de roses desplaçar un independentisme desproveït de mitjans econòmics, suport de grups de comunicació multimèdia i escapçat per la persecució de líders independentistes, amb el Govern de l'època repartit entre l'exili i la presó. Llavors van ser Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera els encarregats d'acordar el nivell de repressió i jugar un partit amb avantatge que només va poder ser revertit amb una mobilització sense precedents de la societat catalana a les urnes. Però és obvi que el deep state no ha canviat el seu objectiu i que una mica més de tres anys després continua perseguint el mateix.

D'aquell 2017 només queda a la primera línia política espanyola Pedro Sánchez, Rajoy ha deixat el seu lloc a Pablo Casado i Rivera a Arrimadas. De la importància que es concedeix a Madrid a aquests comicis dona exemple el fet que aquest dijous a la nit, Sánchez, Casado i Arrimadas seran a Barcelona en el que abans era la tradicional enganxada de cartells i que ara ha canviat de format per a transformar-se en mítings online, que acaben tenint un resultat semblant, ja que la televisió, els mitjans digitals, les ràdios i les xarxes socials han emergit com els veritables actors mediàtics en una campanya en plena pandèmia. Arribaran els tres amb la lliçó ben apresa i, sobretot, disposats a mobilitzar la seva gent ja que, en el fons, a part de gestió, que només la pot presentar Sánchez i més val que l'amagui ja que és absolutament nefasta, Casado té una formació política que no s'enlaira i Arrimadas serà la gran damnificada electoral ja que ningú no perdrà el dia 14 tant com Ciutadans.

No es faran, com en el passat, fotos conjuntes, ja que ocupar la Moncloa i presidir un govern que s'autodefineix com el més d'esquerres de la història d'Espanya, casa malament amb celebracions públiques amb els teus aliats del 155. Però potser no tornarien a fer el que van fer? Algun dels tres ha considerat un error suspendre l'autonomia, provocar l'empresonament o l'exili del Govern o generar la repressió més gran de la història recent de Catalunya? Som molt lluny que puguin fer aquest pas. Han provocat la tensió infinita de la vida política a Catalunya, l'han asfixiat econòmicament i han inhabilitat un nou president de la Generalitat, en aquest cas per haver penjat una pancarta, per provocar el col·lapse de la legislatura. I ara creuen que és el moment de collir el fruit del sembrat, parlar de reconciliació, subhastar uns indults que la tardor passada van oferir complir a començaments d'aquest any i aspirar que la gent voti oblidant el passat recent.

Aquest serà el veritable pols d'aquestes pròximes eleccions: guanyar el relat de la campanya. Situar el frame que mobilitzi un nombre més gran d'electors en uns comicis que es presumeixen molt abstencionistes encara que només sigui per repassar alguns dels països en els quals hi ha hagut recentment eleccions. L'últim cas, diumenge passat en les presidencials portugueses on la participació va ser del voltant del 36%. Encara que el coronavirus ho distorsiona tot i costa més que mai fer anàlisi, mai el catalanisme no ha deixat de mobilitzar-se en major nombre en unes eleccions catalanes que els partits dependents de Madrid. Això és un històric des de les primeres autonòmiques de 1980. I d'això ha plogut molt però les dinàmiques no s'han modificat mai. I menys quan l'electorat ha percebut una agressió del govern central o dels partits estatals tan gran com l'actual.