Quim Torra ja no és president de la Generalitat. L'Estat espanyol ha posat aquest dilluns punt final a un total de 865 dies al capdavant de la Generalitat de Catalunya i, seguint el que ja comença a ser una lamentable manera de fer les coses, s'ha regirat contra les institucions catalanes i l'ha enderrocat. Amb una celeritat impròpia de la seva històrica manera d'actuar, tan sols onze dies després que el Tribunal Suprem veiés la vista en cassació, els cinc membres del tribunal han confirmat per unanimitat a grans trets la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la hi han tornat com és preceptiu ja que és el tribunal sentenciador i el TSJC l'ha executat en qüestió d'hores. Perquè ens en fem una idea: passades les 13 hores es firmava la sentència a Madrid i abans de les 20 hores, Quim Torra ja abandonava el Palau per la porta principal de la plaça de Sant Jaume com a expresident. A aquesta sobtada velocitat judicial és més que probable que el rei emèrit no hagués tingut temps d'escapar-se als Emirats Àrabs Units en el seu exili d'or.

És sens dubte una sentència inacceptable i inassumible. El fet que l'Estat hagi trobat la tecla per apartar els presidents de la Generalitat cada vegada que li vingui de gust i per aquesta via acabi revertint el que voten els catalans a les urnes no ens hauria de deixar a ningú indiferent. És clar que hi tornarà a haver eleccions a Catalunya i l'independentisme novament confirmarà la seva majoria absoluta al Parlament. Això és de sobres sabut, com confirmen tots els estudis d'opinió. Les urnes no són un problema per a l'independentisme, com està àmpliament demostrat, el problema és la democràcia, la falta de democràcia. El quietisme per no enfrontar-se a la injustícia encara que porti togues. El no voler abordar d'una vegada per sempre el conflicte polític i que primer un govern del PP i ara un govern del PSOE, Unidas Podemos i els comuns hagin donat per vàlida la via de la repressió i la judicialització a Catalunya. Fa una certa vergonya que la primera reacció de l'autodenominat govern més d'esquerres de la història, i primer de coalició, fos que ja no considera el president Torra un interlocutor. Però l'han considerat alguna vegada?

Perquè sense Quim Torra, el problema continuarà existint. El 2012, creien que el problema era Artur Mas i el 2016 van fer salts d'alegria perquè Mas ja no hi era i arribava Carles Puigdemont. Va durar poc aquest estat d'ànim amb l'exalcalde de Girona i Puigdemont ràpidament va passar a concitar tot l'odi del deep state. Recordo algun comentari molt al principi de l'arribada de Torra, a poques setmanes de la seva elecció pel Parlament, el maig de 2018, d'un qualificat representant de l'Upper Diagonal ressaltant la importància que el nou president fos un intel·lectual i el seu convenciment que refredaria el conflicte amb l'Estat espanyol. Des d'aleshores s'ha dedicat amb acarnissament a fer-li la vida impossible cada vegada que ha pogut.

Quin és el llegat de Torra? Això és avui encara difícil de dir però si Pujol està considerat pel catalanisme el president que va donar forma a la identitat contemporània de la nació catalana, Maragall va ser el president de l'Estatut, Montilla el de la resposta a la sentència del Constitucional, Mas el del salt de l'autonomia a la independència i Puigdemont el del referèndum de l'1 d'octubre i la declaració d'independència del Parlament, Quim Torra serà considerat segurament en el futur el president de la pandèmia. El president que sense grans atribucions polítiques i en una situació econòmica gens pròspera va donar una resposta eficaç a la pandèmia del coronavirus. Totes les llacunes que ha tingut en altres àrees s'han vist esmorteïdes per la seva resposta enèrgica davant d'un problema d'una dimensió colossal. I aquí és poc discutible que ha estat a l'altura.

Potser per això se'n va tranquil i serè d'un món com és el de la necessària interactuació política amb els partits, un espai que no ha estat mai el seu i del qual el coronavirus ha vingut a rescatar-lo. És molt eloqüent la seva última intervenció com a president de la Generalitat des de la galeria gòtica del Palau, una mena de testament polític. Se'n va tan sol com va arribar i distant dels partits amb els quals ha conviscut però mai no s'ha agermanat. Les seves contínues apel·lacions a la gent no poden ser més expressives d'aquesta sensació de solitud: "Sou l'única esperança de sortir del pou en què ens vol posar una altra vegada l'Estat espanyol".