La decisió de tornar a tancar els presos polítics a les presons de Lledoners i Wad-Ras retirant-los el tercer grau i més que probablement també el 100.2, concedit per les respectives juntes de tractament de les presons en les quals estan reclosos, suposa la constatació més flagrant que el govern de Pedro Sánchez no treballa ni per la desescalada judicial, ni per l'acord polític amb Catalunya, ni per complir cap dels compromisos que ha anat assumint. Caldrà reconèixer un dia trist per a la democràcia que no hi ha cap diferència entre PSOE i PP, que va ser un error estratègic important col·laborar amb tombar Mariano Rajoy per col·locar a la Moncloa a un personatge tan menor com Sánchez, però molt més corrosiu, ja que és capaç de col·locar-se qualsevol disfressa. Qui és Pedro Sánchez? Aquell que ho prometia tot o aquest que no ha donat res? Aquell que assegurava que la fiscalia depenia d'ell o qui, insensible, permet que s'actuï contra els presos polítics catalans en una decisió palmàriament injusta i adoptada de manera exprés?

Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Raül Romeva han dormit aquest dimarts a la presó de Lledoners i la presidenta Forcadell a la de Wad-Ras no sabent quan tornaran a sortir en haver-se revocat el tercer grau i el 100.2; Jordi Turull, Josep Rull i Dolors Bassa ho han fet també a Lledoners i Puig de les Basses i, en estar de vacances el fiscal del cas, disposaran d'unes hores més de semillibertat que els seus companys, però la sentència està escrita. De la mà del Tribunal Suprem, la justícia espanyola, lluny de reparar una sentència amb pocs arguments jurídics i marcadament tendenciosa, ha decidit fer un pas de rosca i intervenir en el règim de semillibertat de què gaudien els presos polítics.

Estava escrit des de fa dies i, sobretot, des que el deep state demanava revenja més que justícia a través dels mitjans de comunicació espanyols, i molt especialment dels devaluats però encara influents en el stablishment diaris de paper. Era palmari que ningú no es quedaria quiet i que era relativament fàcil vulnerar de nou drets i llibertats. L'independentisme fa massa temps que cau en la mateixa trampa pensant que hi ha una via per dialogar i això no és així. El 3 d'octubre del 2017, el discurs de Felip VI no va deixar cap marge per a la política i només va quedar el camí de la repressió que tan bé han practicat primer el govern del PP i ara l'executiu del PSOE, amb un vicepresident i quatre ministres de Podemos que només són capaços d'alçar la veu quan es tracta de la corrupció de la monarquia i guarden un eixordador silenci quan van de nou camí de la presó els líders independentistes catalans.

Caldrà canviar el guió i fer-se adults ràpidament abans que l'esquerra espanyola esclafi la mobilització popular més dinàmica i massiva que s'ha generat a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Amb ells, ja no hi ha marge per a l'esperança i caldrà construir, sense esperar-los, un nou camí pel qual transitar, ja que la repressió no s'ha acabat. La decisió de tornar-los indefinidament a la presó és tota una declaració i la resposta ha d'estar a l'altura. Perquè la impotència de l'Estat per donar una sortida no pot tenir en l'altre costat posar de nou l'altra galta i confiar que tan sols amb la persistència arribarà la solució. Aquest temps ja ha passat.