Fa dies que la comunitat educativa espera alguna cosa més que paraules davant del conflicte que li cau al damunt una vegada el TSJC ha desarborat la immersió lingüística com a sistema escolar a Catalunya i ha establert que les escoles han de tenir un 25% en castellà. Fa dies, també, que l'opinió pública ―almenys, la que dona suport a l'actual Govern i va assegurar la majoria absoluta al Parlament i el 52% dels vots― espera conèixer quina resposta es donarà des de l'executiu català a l'atac frontal que ja s'ha iniciat contra la llengua pròpia del país i que amenaça de trencar els únics dics de contenció existents per preservar el futur del català.

La sinceritat amb què el conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, ha explicitat des del mateix cor del problema escolar latent a Canet de Mar, que el fet que la interlocutòria judicial s'hagi dirigit directament al sistema educatiu, "impedeix que sigui el conseller i el departament qui doni resposta als tribunals", no aporta cap solució al conflicte i crea més d'una inquietud. El Govern s'ha de resignar a un atropellament d'aquesta naturalesa planificat i amplificat des del nucli de l'estat espanyol?

La fragilitat catalana actual, la divisió del món independentista i la divergència d'estratègies entre Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP pot no resistir un embat amb l'estat espanyol com el d'octubre del 17, però d'aquí a concloure que no pot defensar políticament la immersió lingüística hi ha un abisme. Caldrà fer política i fer-la d'una altra manera i, sobretot, amb altres resultats. Els vots rebuts a les urnes han donat a l'independentisme català la clau del Congrés dels Diputats i no es pot malbaratar aquest important capital.

No és cert que no es pugui revertir aquesta situació. Si no, de què serveix tenir la clau de la legislatura espanyola? Per descomptat que hi ha el risc que PP i Vox arribin a la Moncloa, però aquest perill no ha de tenallar totes les decisions, perquè debilita la teva negociació i pot acabar succeint que, si finalment hi arriben, una part molt important de la feina se la trobin feta. Hauria de ser al revés: que la muralla que s'aixequés davant d'aquesta eventualitat que la dreta espanyola governés, agafés Catalunya en una posició de força i no de debilitat.

Altressí: doncs esclar que hi ha maneres d'alliberar els equips de direcció dels centres escolars de la pressió de tot tipus a què es troben sotmesos a partir d'ara pel TSJC! Una altra cosa és que el camí sigui tan difícil, tan ingrat, tan costós i tan costa amunt que es prefereixi no fer-lo. Però, com tot a la vida, no hi ha un únic camí. El repte del governant, al final, sempre és el mateix. Agafar el correcte, el que el país necessita. I en el cas de Catalunya, a més, el que garanteix la seva supervivència.