Esquerra Republicana de Catalunya ha fet oficial aquest dimecres un acord global amb el govern espanyol que permetrà definitivament al PSOE assegurar-se la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat. A canvi del vot favorable dels seus senadors, els republicans han anunciat que es destinaran 15 milions d'euros a producció audiovisual en català, eusquera o gallec, que pagaran les plataformes, independentment d'on tinguin la seva seu ―aquí sí que afectaria Netflix o HBO Max, per citar-ne dues― i la creació d'un fons de doblatge i subtitulat. Els republicans consideren que aquests dos acords en matèries tan sensibles com els pressupostos i l'audiovisual "permeten dotar d'estabilitat, força i constància el procés de negociació començat entre Catalunya i l'Estat, seguir amb l'oportunitat oberta de treballar per construir una resolució democràtica al conflicte polític".

Més enllà d'entrar als detalls de l'acord, una prèvia: el que a l'inici de la negociació s'havia de regular per llei a través d'unes quotes que s'havien de complir imperiosament ―així es va presentar públicament i aquest és, òbviament, un dels problemes que afecta la credibilitat total de l'acord― s'ha transformat en un percentatge del 5% dels beneficis declarats en producció audiovisual europea. No és exactament el mateix, ni té la mateixa força, ni el castellà té el mateix tipus de regulació. L'experiència demostra que no és bo deixar aquestes coses a mercè dels esdeveniments i que una satisfacció tan rotunda per part del PSOE i de les plataformes internacionals és, si més no, sospitosa.

M'agradaria confiar en Sánchez, però, la veritat, enganyaria els meus lectors. I les plataformes audiovisuals internacionals no són tan diferents del que fa dues dècades eren les majors quan el llavors president Jordi Pujol va viatjar a Washington per provar de rebaixar les seves pretensions i aconseguir un acord favorable a l'ampli doblatge de la majoria de pel·lícules al català. Vaig seguir aquell viatge als Estats Units com a periodista i no hi va haver ni tan sols partida, ja que no era un conflicte entre iguals i la força només la tenia Hollywood. Es van haver de trobar altres fórmules per pal·liar la sensació de derrota a través d'ajuts al doblatge i no de les quotes o sancions en cas d'incompliment. Però el cert és que, 20 anys després, l'únic que queda és que va ser un agre final.

Curant-se, segurament, en salut, el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, que ha estat molt a sobre de les negociacions, ja havia avançat unes quantes hores abans de l'acord que seria bo, però pitjor del que ells voldrien. La idea de fons per finançar la producció en català és, sens dubte, una sortida i el concepte gens menyspreable. La quantitat econòmica sembla insuficient i, depèn de com, volàtil. Tot el que no sigui una llei fixant una cosa que sigui impossible reinterpretar o que sigui tan etèria com un percentatge dels beneficis té risc. El primer, perquè un altre govern, un altre ministre o ministra o una altra situació parlamentària diferent pot no jugar a favor. Exemples d'això, n'hi ha a cabassos i no hi ha ningú millor que els advocats de l'Estat redactant coses que semblen una i després acaben sent d'altres. La llei Celaá, tantes vegades citada aquestes últimes setmanes, s'apareix com un fantasma deambulant per la immersió lingüística un dia sí i un altre també.