Des d'aquest dijous, un total de 224 municipis catalans —dels 947 existents— i un total de quinze comarques —de les 41 del territori— patiran les restriccions d'aigua en la lluita contra la sequera. Es veuran afectats d'una manera o una altra prop de 6 milions de catalans, en ser les més perjudicades les zones més poblades del país. Lamentablement, som davant d'una notícia esperada des de fa massa temps i, encara que és cert que la raó fonamental és la falta de pluja, governs i administracions són també responsables. S'ha abordat un tema tan capital com el de l'aigua des del dogmatisme polític, desatenent el criteri dels especialistes en la matèria, negant-se a buscar solucions a mitjà o a llarg termini com hagués estat en el seu moment el transvasament del Roine, i, finalment, fent la vida impossible a les empreses del sector veient-les com un competidor i no com el cooperador imprescindible per trobar conjuntament una solució.
El pròxim 14 de març es compliran quinze anys des que el llavors conseller de Medi Ambient, el dirigent d'Iniciativa per Catalunya Francesc Baltasar, feia la següent pregària a la Verge de Montserrat perquè plogués aprofitant els funerals de l'exabat de la basílica Cassià Maria Just: "Saps que soc agnòstic, però si pots fer alguna cosa, fes-la". Baltasar ho explicava davant de la preocupació ciutadana i l'allau de crítiques arran de la passivitat del moment. Parlem del 2008, i, més enllà de l'escena, tan surrealista com preocupant, que el llavors conseller va revelar a Catalunya Ràdio, setmanes després de la seva pregària, i, més enllà de posar una espelma a la verge del Socors o a santa Rita, la patrona de les causes perdudes, i una altra a la Moreneta, no s'ha fet res més per no trobar-nos al mateix lloc on som.
La mateixa consellera d'Acció Climàtica, Agricultura i Alimentació, Teresa Jordà, declarava el passat mes de novembre i amb les primeres restriccions d'aigua en marxa per a la indústria, l'agricultura i el seu ús en parcs i jardins, però sense impacte directe per a la població, que "la ciutadania no ho notarà. No hi haurà talls d'aigua. Tenim garantida l'aigua de boca per a més d'un any". També va pronosticar un gener i febrer en què plouria per sobre del que sol ser habitual en aquests primers mesos de l'any, una predicció que ha quedat molt lluny del que ha acabat succeint, com es pot veure als mapes del percentatge de precipitació de la mitjana climàtica 1991-2020. Per això, els pantans estan en un preocupant 28% de la seva capacitat total d'emmagatzemament d'aigua.
L'Agència Catalana de l'Aigua també ha actuat amb una lentitud de tortuga i només cal escoltar els agricultors dels punts més dispars que se senten amenaçats per la sequera i que es troben en una tessitura desconeguda: no és només el risc de perdre una collita sinó que, entre d'altres, ametllers o oliverars es puguin morir per falta d'aigua i perjudicar molt seriosament un sector important econòmicament i territorialment a Catalunya. Això per no parlar de com afecta la sequera més enllà de l'agricultura, com és a la ramaderia, on sense aigua no hi ha pastures, i no queda cap altra que pagar per l'alimentació dels animals.
Que tot això succeeixi a Catalunya, i, de manera molt especial, a Barcelona i la seva àrea d'influència, i que el país compti amb un operador com Agbar que, en els diferents estudis internacionals que es duen a terme periòdicament, sempre apareix com el primer del món en eficiència i en qualitat de servei, és molt alarmant. Les polítiques hídriques de l'Ajuntament de Barcelona durant aquests últims anys i en part també les de la Generalitat han anat en contra dels interessos de la població. Ha primat la demagògia partidista per sobre de l'interès general, que mai no hauria de quedar en segon terme. Si no hagués estat així, la reutilització d'aigua per al seu ús potable, que ara es posarà en marxa, s'hauria fet amb temps i les reserves serien més grans.
Explicava el president d'Agbar, Ángel Simón, fa uns mesos, que un dels seus projectes vinculats als fons Next Generation era fer possible la reutilització de l'aigua per a ús domèstic a l'àrea metropolitana de Barcelona i que això significaria incrementar el tractament a les depuradores, tornar-la al riu i després utilitzar-la de nou. Donar-li una nova vida a aquesta aigua comportaria que l'actual fos l'última sequera en termes de reserves i consum. El plantejament és ambiciós i es pot confiar que, una vegada per sempre, es deixi d'anar a les palpentes i s'abandoni la idea, que tant mal ha fet, que el millor camí és el de la gestió pública i no el de l'empresa privada. Tocar el que funciona mai acaba sent un bon negoci. En el cas de l'aigua, per la seva experiència, compromís i els resultats obtinguts fins ara, segur que no.