Com era més que previsible, l'exministre José Luis Ábalos ha trencat amarres amb el PSOE i ha preferit passar-se al Grup Mixt al Congrés que lliurar el seu cap, com li demanaven els socialistes des de Pedro Sánchez cap avall. Ábalos ja és un pària de la política, un defenestrat, però sap que té a les mans el futur polític del president del govern espanyol. Paradoxes de la vida: el seu principal escuder, qui el va acompanyar en la travessia del desert des de la seva sortida de la secretaria general del PSOE, l'octubre del 2016, fins al seu retorn, el juny del 2017, l'home que el va ajudar a fer possible el relat autobiogràfic que explica al seu llibre Manual de supervivencia, té a les mans, segurament, la seva destrucció. Perquè els socialistes, en llançar Ábalos al precipici, expulsant-lo del grup parlamentari i, aviat, del partit, han deixat sobrevolant un artefacte mediàtic, polític i judicial de reaccions imprevisibles.

Un polític repudiat passa a ser una maquinària perillosa, com Ábalos: per totes les coses que sap havent estat exministre i secretari d'organització del PSOE, el número tres del partit durant més de quatre anys, entre 2017 i 2021. Els seus secrets han de ser inesgotables, però també la seva capacitat de fer creïbles les coses que no siguin veritat si perjudiquen Sánchez. Ho veurem tard o d'hora perquè l'aïllament polític acaba sempre fent efecte i la solitud passa peatge. També veurem que si Ábalos era poc menys que un diputat intractable per a la dreta, un d'aquells diputats senglars que mosseguen sempre l'adversari, acabarà sent un cobejat objecte de promeses i blanquejat per aquesta mateixa dreta. El PP, afalagador, buscant un flanc per atacar el govern de Sánchez i oferint-li, potser, una protecció que els socialistes ja no li donaran.

Ábalos ja és un pària de la política, un defenestrat, però sap que té a les mans el futur del president del govern espanyol

Si la circumstància personal d'Ábalos passant-se al Grup Mixt ja és de per si rellevant, hi ha una faceta que no s'ha d'oblidar i no és cap altra que la pèrdua d'autoritat de qui era fins fa molt poc el seu cap i el seu amic. Sánchez, acostumat com està a perdre molt pocs polsos i menys si són interns, ha caigut derrotat a la lona de l'autoritat orgànica. Ha demanat la dimissió a un diputat i aquest li ha dit que se n'oblidi, que no ho pensa fer.

Recordo, perfectament, una conversa amb un qualificat dirigent socialista, abans de l'estiu passat, quan s'especulava que el PSOE podia donar la presidència del govern al PP, si hi havia molta diferència d'escons, com va fer Felipe González el 1996 donant pas a José María Aznar. En aquell temps, va ser el mateix González qui va trucar a Jordi Pujol demanant-li que s'entengués amb Aznar com a guanyador de les eleccions. Doncs bé, aquest dirigent socialista em va assegurar que això no passaria, perquè el grup parlamentari si una cosa tenia, és que seria monolític i amb lleialtats personals més que contrastades. Ningú no li faria un pols a Sánchez.

La cadena de custòdia de la presidència del govern socialista s'ha trencat per la part aparentment més sòlida: un escuder polític i un amic personal. I ho ha fet amb tota una declaració de guerra, pròpia de qui se sent desnonat, però no ha escrit encara l'última línia de la seva biografia. Ara, només ha de decidir si vol morir matant o embeinar-se-la a poc a poc després de la seva implacable posada en escena.