Doncs sí. El president del govern espanyol en funcions ha hagut de descendir de l'Olimp i la Moncloa marcarà el telèfon del Palau de la Generalitat per parlar amb el president Quim Torra. Pedro Sánchez s'haurà d'empassar una a una totes les bromes que va fer fa no gaires setmanes sobre les múltiples trucades de Torra i de les quals presumia que ni contestava, ni pensava contestar. L'orgull hispà té aquestes coses: fanfarroneges, t'oblides de la importància de l'aritmètica parlamentària i la prepotència t'acaba esclatant a la cara. Òbviament, no ha estat fàcil per al líder del PSOE anunciar aquest pas ja que prèviament ha hagut d'organitzar una cortina de fum perquè semblés que no cedia en les seves posicions inicials i que la trucada era la cosa més normal del món a l'Espanya autonòmica.

Així ha improvisat, sobre la marxa, en un joc de mans massa matusser, unes converses telefòniques amb tots els presidents autonòmics per parlar de la seva investidura en les Corts generals. No s'ha fet mai abans, és clar i, en tot cas, el que hi ha hagut habitualment és una ronda de contactes una vegada el candidat a president ha superat la votació del Congrés dels Diputats. Ara, per diluir una trucada que inicialment era de mera educació, ja que Sánchez només havia de posar-se al telèfon, n'haurà de fer 17, una a cadascun dels presidents autonòmics, Torra inclòs.

L'exemple és una anècdota però il·lustra perfectament el que costa engegar alguna cosa al Madrid oficial en aquests moments. Si una simple trucada de telèfon ha necessitat una negociació de tanta gent important, com es podrà anar avançant quan s'entri realment en matèria? Espanya ha retrocedit molts anys en les negociacions polítiques i la classe dirigent ha deixat l'agenda política en mans dels jutges i d'uns mitjans de comunicació audiovisuals i diaris de paper molt conservadors que es presenten amb aparença de ser de dretes o de centre esquerra. Només fa falta donar un cop d'ull al que allà es publica i els innombrables altaveus que tenen polítics jubilats com González, Guerra, Aznar o Rodríguez Ibarra; o barons territorials emergents com l'aragonès Javier Lambán o el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, que malgrat ser molt més joves, de vegades semblen sortir directament del Plistocè de la política.

I és que la vellesa o la joventut tampoc no és pàtina de res. L'única garantia és la professionalitat, l'honestedat, el rigor i l'eficàcia. Però per a aquells que aconsegueixen acreditar aquests valors àmpliament, avui tampoc és un bon dia.