La primera compareixença pública del president Carles Puigdemont des de Berlín, la seva nova ciutat de residència provisional, permet treure dues grans conclusions: en primer lloc, que està disposat a jugar molt a fons amb el fet que un país de la importància política d'Alemanya sigui finalment el que hagi de decidir la seva extradició, ara per l'únic delicte que li queda a la justícia espanyola, el de malversació, ja que el de rebel·lió ha estat rebutjat pels magistrats alemanys. I en segon lloc, que la seva aposta reiterada per la negociació amb les autoritats espanyoles i sense condicions serà la pedra angular de la seva defensa pública, com a contrast a un Estat intolerant i repressiu, incapaç d'asseure's en una taula a parlar i assolir acords.

Puigdemont ha guanyat una primera batalla (judicial), no la guerra. Però això és molt. Prou per pilotar sense cap oposició el vaixell de la política catalana, encallat des de les eleccions del 21 de desembre per la insubmissió del bloc del 155 a acceptar el resultat de les urnes i també, encara que en molta menor mesura, per discrepàncies partidistes al món independentista. La seva presentació a Berlín, amb una expectació mediàtica internacional desbordada, cosa que ja no sorprèn, va ser enormement intel·ligent i conciliadora. Ho diuen els mitjans internacionals, per més que els quarters generals de propaganda a Madrid alineïn els seus afilats portaveus per dir el contrari. La ministra de Justícia alemanya, Katarina Barley, ja ha reduït el terreny de joc de l'extradició en afirmar que Espanya haurà d'explicar ara per què fa aquesta acusació, "i això no serà fàcil". Hores més tard, el setmanari Der Spiegel, el més influent d'Alemanya, ha llançat una segona galleda d'aigua freda assenyalant que l'acusació del jutge Pablo Llarena és feble i que l'euroordre "no escriu ni una paraula" sobre quina és la implicació concreta del president.

Ho hem dit: la seva exposició pública va ser molt intel·ligent i sabent que la partida es juga a 1.900 quilòmetres de Barcelona, però a molts més de Madrid. I que des del Bundeskanzleramt, la seu de la cancelleria alemanya de més de 130.000 peus quadrats, la cancellera Merkel, que potser no està vivint la situació com la patata calenta que es pot pensar des d'aquí, està permanentment informada des de la seva residència oficial a l'últim pis que ocupa la dona amb més poder del món. El president se sent confiat i segur amb el que ha de fer. Optimista i, per estrany que sembli, distès. De bon humor. Ara es tracta d'encertar amb els missatges que ell ha de donar, ja que l'altra feina, la important en la resolució judicial, està en mans d'un equip d'advocats de prestigi indiscutible.

La consigna només és una: cal llimar tensions, abanderar el diàleg, i Puigdemont s'ha posat per a això la roba de feina. Que ningú no s'equivoqui: diàleg, ni renúncies ni rendicions. Davant la intolerància, diàleg. Davant les injustes detencions del seu Govern, l'exigència de llibertat immediata. No deixa de sorprendre la capacitat que té per maniobrar en un simple pam de terreny. No n'ha necessitat més per despullar l'Estat. També la seva resiliència. I el seu ofici, al qual s'ha adaptat en la permanent cursa d'obstacles en què s'ha convertit la seva biografia política. I que fan d'ell, potser, l'únic capaç de convertir la desfeta que molts creien que seria la seva detenció a Alemanya en la gran oportunitat per a l'independentisme català.