"No el perdonarem mai". La frase no és meva sinó d'una persona significativa del Madrid encara perplex i desbordat per la gosadia del president Carles Puigdemont fent recular per segona vegada l'Estat en el desig de detenir-lo a l'estranger i extradir-lo a Espanya. Perquè el que ha succeït aquest dilluns a Copenhaguen és el compendi de moltes coses en una i que no és cap altra que el fracàs clamorós del govern espanyol, fanfarró en les seves amenaces durant tot el cap de setmana i, finalment, rendit a la impotència davant dels fets.

Val la pena rebobinar 36 hores fins a situar-nos al matí de diumenge. La Fiscalia General de l'Estat fa públic un comunicat advertint Puigdemont que una vegada constati que ha abandonat Brussel·les i ha arribat a Copenhaguen procedirà a sol·licitar al Tribunal Suprem que dicti una euroordre perquè sigui detingut. És obvi que la Fiscalia pretén tenir-lo reclòs a Bèlgica, un mal menor després que la primera euroordre fos retirada el passat 5 de desembre una vegada es va conèixer que el Tribunal Suprem anava a perdre la partida. També és evident que Puigdemont no es resisteix a aquesta situació d'una certa privació de moviments i vol implicar a través de la justícia altres països europeus. Així, quan sorgeix l'opció de viatjar a Dinamarca l'accepta i la Fiscalia actua amenaçant amb l'euroordre pensant que Puigdemont no es mourà. Al president segur que li sorgeixen dubtes en les hores prèvies però es fia del seu instint i es desplaça a la capital de Dinamarca.

Estupor a Madrid, irritació en la Moncloa, perplexitat a Barcelona, enuig en la premsa que arriba als quioscos, en tertúlies de ràdio i televisió —per cert, algun dia caldrà tornar a la memorable pel·lícula estrenada aquest cap de setmana, Los archivos del Pentágono, i no només per l'extraordinària actuació de Meryl Streep en el paper de Katherine Graham, la primera editora del Washington Post, sinó per la frase amb què es tanca el film: "la premsa ha d'estar al servei dels governats i no dels governants"—. I, finalment, la caiguda del castell de cartes en què es basava l'amenaça a Puigdemont. Començant pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena que no va acceptar la petició del ministeri fiscal i en una interlocutòria de set pàgines ve a dir que no s'emet l'ordre perquè l'acusat busca ser detingut. I que, en tot cas, ho farà en un altre moment en què l'ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari (donar-li suposadament avantatge en la investidura) no puguin resultar afectats per l'emissió. Realment, no sembla gaire allunyat d'una consideració política més que judicial la tesi contrària a la qual l'Estat espanyol ha estat defensant.

En qualsevol cas, un, en vista del que ha succeït a Bèlgica i Dinamarca, no pot menys que demanar-se si Espanya és un estat de dret homologable a altres països de la UE. No és que Brussel·les sigui una excepció per a delictes que no se sustenten com el de rebel·lió sinó que el segon ha estat Copenhaguen i a l'agenda internacional de Puigdemont hi ha nous estats. Fins quan podrà Espanya mantenir aquesta anomalia? Per què no es diu als ciutadans la veritat?

El president candidat a la reelecció ha guanyat una batalla important que deixa desarborada la justícia espanyola a Europa. Seria raonable que d'una manera immediata es dictés la llibertat provisional d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en vista del que acabem de veure a Dinamarca. Seria el més just.