Després que les eleccions del passat 10 de novembre deixessin nu i sense vots a Ciutadans i s'emportessin com un veritable tsunami Albert Rivera, Inés Arrimadas va agafar el timó d'un vaixell a la deriva i sense futur que també ella havia contribuït amb escreix a enfonsar amb la seva política de confrontació, buida de cap contingut més enllà de la demagògia incendiària i excloent.

Amb tres eleccions per davant, País Basc i Galícia el 5 d'abril i més tard Catalunya, en una data encara per decidir, Arrimadas s'arrisca que literalment el partit taronja desaparegui o acabi quedant en una posició tan menor que passi a ser encara més insignificant. Carbasses ha rebut del líder del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, que no vol ni sentir a parlar d'una coalició electoral que, lluny de sumar vots, pot fer fugir els votants més centristes del president de la Xunta. Pablo Casado ha intentat algun flirteig però el baró popular no està per gaires bromes quan es juga la presidència.

Al País Basc també li han donat cop de porta a Ciutadans els del PP però amb una diferència: allà, Casado ha doblegat al seu partit perquè els seus barons són d'estar per casa, dirigeixen una formació molt residual. En qualsevol cas, és una aliança amb poc rèdit per als dos partits que, a tot estirar, sumaran algun escó més als pocs que li pronostiquen les enquestes al Parlament de Vitòria.

Per si tot això fos poc, a Cs, un partit domesticat perquè no hi hagi posicions crítiques, el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, Francisco Igea, líder del sector crític, ha decidit qüestionar a Arrimadas el lideratge al congrés previst per al 15 de març i que hauria de ser el de la seva entronització definitiva. En tot cas, si Arrimadas guanya la seva primera batalla interna, és evident que els resultats electorals del País Basc, Galícia i sobre tot Catalunya poden acabar sent la seva tomba política.

Arrimadas sap que on es juga el seu futur és a les eleccions catalanes. Aquí va néixer Ciutadans el 2006 i aquí podria desaparèixer catorze anys després, en plena adolescència, tot un reflex del que ha estat un partit que no ha arribat a assolir la maduresa, encegat a destruir tot el que tingués al seu abast, des de la llengua a la convivència. Cs ha estat un artefacte polític d'assetjament, bronca i demolició, no de construcció. Serà per això que Arrimadas ha vingut aquest divendres a Barcelona a buscar les seves arrels i retrobar-se amb aquell missatge d'un temps que no tornarà i amb aquella recepta de sempre: som aquí per batallar contra el nacionalisme que amenaça Espanya. Molt poc missatge per recuperar el perdut, entre altres coses, perquè els socialistes catalans ja han decidit situar-se també en aquest espai i tenen el vent de cua que els bufa a favor. També ha perdut Arrimadas el suport mediàtic unionista que li reia totes les gràcies amb tal que a la seva boca estigués sempre l'atac als independentistes.

Els aliats s'han evaporat amb la mateixa velocitat a la qual van arribar. I el que va néixer per eliminar Podemos i l'independentisme ha aconseguit exactament el contrari del que pretenien els seus patrocinadors: els de Pablo Iglesias estan al govern espanyol i l'independentisme, fins i tot amb les seves disputes i baralles internes, manté una sòlida posició com a bloc polític majoritari a Catalunya.