L'independentisme català, tantes vegades antagònic, enemistat, tan amic de jugades partidistes i de mirada curta, ha estat capaç d'arribar a un acord per a la composició de la Mesa del Parlament que dibuixa la millor arrencada possible de la legislatura sorgida de les eleccions del passat 14 de febrer. Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP tindran, almenys, quatre dels set membres de la Mesa i s'asseguren una majoria que reflecteix de manera fidedigna el 52% dels vots assolits i els 74 escons. Com era previsible, l'acord barra el pas al PSC a la presidència del Parlament, a qui, com ja li va succeir a Ciutadans amb Inés Arrimadas el 2017, li tocarà el paper de cap de l'oposició a la Cambra catalana durant els propers anys encara que fos el partit guanyador de les eleccions.

La presidència de la Cambra recaurà en Laura Borràs, la líder de Junts per Catalunya que va encapçalar les passades eleccions. Serà la primera vegada en la història del Parlament que un cap de cartell ocupi el càrrec, la qual cosa demostra la importància política que ha anat guanyant en els últims anys, estant molt per sobre de qualsevol membre del Govern, excepció feta, lògicament, del president de la Generalitat. Només fa falta veure l'important protagonisme polític de Carme Forcadell o Roger Torrent per tenir una idea aproximada de la revalorització d'un lloc que temps enrere tenia més pes institucional que protagonisme polític. En el cas de Borràs, la decisió que tenia a sobre de la taula era la de ser presidenta del Parlament o vicepresidenta del Govern amb Pere Aragonès i la decisió que ha adoptat sembla la millor possible per a la seva carrera política.

La presidència de Borràs es completa, en el camp independentista, amb una vicepresidència per a Esquerra i dues secretaries per a Junts i la CUP. La presència de la CUP és l'altra novetat important de l'acord independentista, ja que per primera vegada els anticapitalistes s'incorporen a la Mesa del Parlament trencant una dinàmica que ja durava tres legislatures, des que van obtenir els seus primers escons el 2012. La seva presència és interessant i segur que donarà més joc del que pugui semblar amb un únic membre. Bàsicament, perquè si en les negociacions d'última hora Esquerra no rasca un cinquè membre, que en bona lògica podria acabar en mans dels comuns si l'unionisme prioritza que no caigui en mans dels independentistes, el seu representant serà imprescindible per concretar majories.

L'acord de la Mesa del Parlament no és garantia d'un acord ràpid per a la formació del nou Govern entre Esquerra i Junts, però sí que era condició imprescindible per evitar el naufragi de la legislatura i anar a noves eleccions. Ara s'iniciarà la segona fase, que necessitarà tres grans acords: el full de ruta de la legislatura, que està embastat encara que no tancat, ja que grinyola el control temporal de l'avaluació dels acords en el que es podria denominar de manera genèrica la taula de diàleg; el repartiment de departaments que gestionarà cada partit i que no serà fàcil, ja que es parteix de posicions molt allunyades i els noms per ocupar cadascuna de les conselleries amb un més que previsible augment de 13 a 15 carteres —molt difícilment a 17— i, aquesta vegada sí, un escrupolós compliment de la paritat de gènere no només entre els consellers del nou govern sinó que també afecti els esglaons de l'organigrama que està per sota.

Resumint, als dos partits els queda molta feina per davant, tant a les taules públiques que ja es coneixen de negociació com a les converses a Lledoners entre Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, ambdós amb un paper molt rellevant en aquestes últimes hores.