La implosió que s'acaba de produir al si del PP, amb la confrontació a camp obert entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, pot acabar sent l'inici del final del president del partit. El thriller del carrer Génova té escàndol polític, espionatge ―a falta d'un Villarejo a les clavegueres de l'Estat, ara es contracta fora i acaba com acaba―, corrupció, el germà d'Ayuso cobrant una comissió de 283.000 euros d'una empresa subministradora de mascaretes al govern autonòmic de Madrid, elements més que suficients per fer bona aquella màxima que amb matisos diferents han dit en diferents ocasions diversos polítics. Aquesta és del democristià italià Giulio Andreotti: "Hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i... companys de partit". I allà, com a companys de partit, estan lliurant la batalla Casado i Ayuso.

La dreta sempre ha tingut aquest grau de caïnisme a Espanya. Ha estat i és autoritària, li agraden les presidències fortes ―d'aquí la mirada sempre posada en Aznar i el menyspreu a Rajoy―, és més madrilenya que espanyola i té una tendència al suïcidi polític important. En aquest primer assalt, Ayuso és la víctima i l'aparell de Génova, el botxí. Només li va faltar plorar a l'hora d'explicar que era molt dolorós que dirigents del seu partit, en lloc de donar-li suport, siguin els que la volen destruir. Mentrestant, Génova amb sang al ganivet, li obria un expedient informatiu i amplificava tot el que podia la comissió de Tomás Ayuso, el germà comissionista.

Veurem com evoluciona la sèrie i els capítols que té, però el silenci de molts dels dirigents territorials del PP és senyal inequívoc que no veuen Casado com a guanyador clar de la contesa. Aznar, sempre prest a intervenir i a posar gasolina al foc, en un seminari de la FAES i en una conversa suposadament privada, però que el diari ABC va elevar a la categoria de pública, va sentenciar el següent: "La situació d'Ucraïna és ara mateix millor que la del PP, perquè allà no hi ha armament nuclear". Una altra dada, el sempre prudent president gallec, Alberto Núñez Feijóo, va sortir en auxili d'Ayuso i va censurar l'espionatge organitzat des de Génova. Qui estaria darrere de l'espionatge a Ayuso, un tal Ángel Carromero, home de confiança de Casado i de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, ja ha dimitit i abandonat el partit. El diari El Mundo titula el seu editorial d'aquest divendres de manera contundent: "El PP no pot continuar en aquestes mans". Tota una invitació a Casado i qui sap si un avançament a tancar la porta en marxar. Els mitjans de la dreta estaran amb Ayuso i els de l'esquerra contra Ayuso, una partida aparentment desigual.

En qualsevol cas, la gran diferència és que Casado potser no té partit, mentre que Ayuso sí que té partida. Al president del PP se li han començat a complicar les coses i ara es veu que les eleccions de Castella i Lleó i el seu resultat ha estat tan endimoniat que té difícil gestionar la pírrica victòria. O pacta amb Vox o pacta amb el PSOE, una molt mala opció prengui el camí que prengui. Feijóo, sempre etern aspirant a centrar el PP des de la conservadora Galícia, pot tenir el seu moment en la caïnita guerra Casado-Ayuso. Per a això, també, ha d'acabar fora o molt tocada la presidenta de la Comunitat de Madrid. A Ayuso sempre li quedarà Vox si perd la batalla a l'interior del PP. I llavors, potser sí que és possible que, sense Casado i Ayuso al PP, un govern de coalició entre PSOE i PP després de les pròximes eleccions espanyoles no sigui una quimera. La gran coalició que desitgen els despatxos de Madrid, però també González o Rajoy.