Acabades les seves vacances -poc o gens hem sabut del president del govern espanyol des d'abans de Nadal- Pedro Sánchez ha visitat la cadena Ser per dir que havia tornat a la feina, encara que també s'ha pogut comprovar que totes les carpetes eren allà on les va deixar. Fins i tot, la que més ens interessa als catalans, la solució al conflicte polític plantejat obertament des de la celebració del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la va abordar amb una evident desgana i un punt de displicència cap al Govern de la Generalitat. Situat falsament com a estadista, va assenyalar que ell es dedica a una cosa una mica més urgent com és la pandèmia, que al llarg de l'any es produirà més d'una reunió entre ambdós governs i que havia pogut comprovar que els independentistes continuen "amb les seves posicions màximes" -amnistia, referèndum i autodeterminació- i que aquí no hi hauria cap acord i cap avanç.

O sigui, hi haurà alguna reunió i ja veurem per parlar de què perquè alguna cosa se'ls haurà d'ocórrer al final per tirar la pilota cap endavant. I també que els temes que planteja el Govern està molt bé que els defensi però que no hi hauria ni ara, ni l'el futur, cap acord i cap avanç. Mentrestant, amagaria la taula tant com pogués i carpetada als temes per als quals va ser creada. Comença l'any, en conseqüència, amb les cartes de cara amunt per part del govern espanyol i sense que ningú es pugui sentir enganyat en el futur. Això sí, amb un Pedro Sánchez responent amb un aire de cansament davant el fet que se li vagi recordant què passa amb la taula i reiterant allò que hi ha d'haver un diàleg més gran entre catalans, que no és suficient que es posin d'acord els independentistes.

Els que em llegeixen en aquest diari saben del meu total escepticisme des del minut zero amb la taula de diàleg. No perquè cregui en abstracte que no és bo el diàleg, que crec que és bo, i que no serveix una negociació per avançar en la solució del conflicte, que tampoc no ho crec. El meu desinterès i, en això, sí que coincideixo amb Sánchez, el meu cansament, obeeix fonamentalment a tres raons. La primera: només fa falta fer un tomb per Madrid per veure que la taula de diàleg no és per al govern espanyol cap altra cosa que un intent matusser de, com col·loquialment es diu, embolicar la troca. No hi ha cap voluntat al PSOE de recórrer cap camí consensuadament i molt menys per part del denominat deep state que mana molt més del que democràticament li tocaria. En segon lloc, un cert coneixement de l'Estat espanyol, els seus ressorts, també els mediàtics, a l'hora de moure's en cercle i sense desplaçar-se ni un mil·límetre del lloc inicial. Un dels errors que més abundantment es comet a Catalunya és pensar que hi ha una massa crítica mínimament important fora d'aquí que realment vol canviar el fons de les coses. I això és, simple i planerament, fals.

En tercer lloc i molt important l'error de confiar en Pedro Sánchez. El president del govern espanyol és, ara com ara, part del problema, no de la solució. Perquè hipotèticament arribi a ser part de la solució s'ha d'arribar a una situació similar a la de la moció de censura a Mariano Rajoy, en la qual ho oferia tot a canvi d'arribar a la Moncloa. Jugada malament aquella partida perquè, entre altres coses, n'hi va haver molts que van pensar més a liquidar Rajoy que en qualsevol altra cosa, la posició d'avantatge es va perdre. I Sánchez, fugisser i esquiu com cap dels seus antecessors, no es va desprendre de cap compromís contret i l'oportunitat, si n'hi va haver, va passar a millor vida.

Pot tornar a aquell moment de la moció de censura? No sense unes noves eleccions espanyoles en què es doni la circumstància que el PSOE, debilitat, sigui fins i tot més ostatge novament de l'independentisme. Però això és molt esperar i, a més, falta molt temps. Per això, ara Sánchez no farà una altra cosa que amagar la taula, algunes fotos i poca cosa més.