Hi ha d'haver moltes maneres d'explicar el que ha succeït aquest dijous al Parlament de Catalunya, el forcejament entre Junts per Catalunya i Esquerra quant a la delegació de vot del president Puigdemont, exiliat a Brussel·les, i els diputats del seu grup parlamentari empresonats a Lledoners: Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. També hi ha d'haver moltes maneres d'explicar la disputa entre els partits independentistes i unionistes, sempre disposats aquests últims a retallar la capacitat de decisió del Parlament en aquelles funcions que li són pròpies per més que el jutge Llarena vulgui interpretar al seu aire el reglament de la Cambra. Hi ha d'haver moltes maneres d'explicar el paper dels lletrats del Parlament i si existeix inseguretat jurídica per als membres de la Mesa o no. I hi ha d'haver moltes maneres d'explicar per què la majoria independentista fa mesos que juga al gat i la rata en una qüestió en la qual les posicions són irreconciliables després que es trenqués la confiança entre ambdós grups el passat 30 de gener, quan es va ajornar el ple d'investidura de Carles Puigdemont.

Però cap d'aquestes explicacions tècniques i polítiques no són realment transcendents per al lector ja que no aclareixen ni donen resposta a la mare de totes les preguntes: Està disposada la majoria independentista a trencar la legislatura i anar a noves eleccions? O aquesta altra: Convocarà pel seu compte eleccions el president Quim Torra? O aquesta última: Es trencarà el Govern i quedarà Junts per Catalunya en minoria com Pedro Sánchez a Madrid? I com que la política és el joc d'interessos només puc contestar que no a cada una de les tres preguntes. Entre altres coses, perquè amb l'espectacle actual difícilment estarien millor al Parlament i només es podria contemplar la hipòtesi d'estar igual o pitjor. I això, amb l'horitzó de les municipals a la cantonada, és una cosa molt poc encoratjadora.

Ja entrada la nit i després de diverses hores amb el ple paralitzat, cosa que va servir perquè l'independentisme mostrés en públic les seves ferides, la sessió ―la tercera del debat de política general― es va ajornar fins a la setmana que ve. Per discrepàncies insalvables per a uns i exclusivament tècniques per a d'altres. Realment, no és la millor imatge que pot oferir una presumpta majoria parlamentària. I es corre el risc que tot aquest detall intrapartidista sigui tan i tan esgotador per a les bases independentistes que la gent acabi decidint que no n'hi ha prou amb una disculpa pública i que el millor és que se'n vagin al racó de pensar. Ja que, sens dubte, tenen molta feina per fer. Els uns i els altres.