Per prendre cafè, serveixen molts independentistes; però per negociar, només Puigdemont. Aquesta frase ja ha calat al Madrid polític després del desconcert inicial de diumenge passat d'haver de parlar —què dic parlar; molt pitjor, negociar— amb qui poques hores abans qualificaven, sense necessitat d'esmentar-lo, de pròfug i colpista. "Ha estat molt pitjor que un malson, però de res no serveix lamentar-se. Cal arribar a acords sí o sí, perquè l'escenari de repetició d'eleccions ha de ser l'últim possible. I si cal anar a Waterloo s'haurà d'anar-hi". Aquesta és una frase d'un dirigent socialista. Al PSOE van ser els primers a valorar si hi havia possibilitats per a la investidura de Sánchez i ara creuen que sí. Aquest dissabte, el PP, òbviament amb moltes menys opcions, sembla haver despertat de la migdiada i de la depressió: "Estem disposats a parlar amb Junts". Veurem exactament què vol dir.

El manual Puigdemont continua sent el mateix que l'utilitzat a la recent campanya electoral: li importa el què —la negociació—, no el qui —un partit o un altre. Davant de la pregunta si PP o PSOE, la seva resposta era que li era indiferent, la qual cosa no vol dir que consideri que els dos partits siguin iguals. Els socialistes van ser els primers que van obrir el ball amb declaracions reclamant-li responsabilitat per evitar "un govern amb Vox". Aquest és un argument, sincerament, molt d'estar per casa a l'hora de voler impressionar el president.

Els segons a parlar van ser els de Sumar i la seva delegació catalana, els comuns, per boca de Jéssica Albiach. Que la diputada li demani ajuda a Puigdemont i Junts i altura de mires després dels insults proferits durant aquests últims anys és gairebé un exemple de justícia divina. No eren xenòfobs, hiperventilats i reaccionaris els de Junts? No era Trias un representant del 3% que no podia ser alcalde de Barcelona i era millor una aliança dels comuns amb el PP per impedir-ho? Què dirien els comuns i Sumar si Puigdemont, per tancar un acord amb el PSOE, posés també com a condició que els de Yolanda Díaz no estiguessin al govern? Se n'apartarien generosament, entenc?

Mentre el president a l'exili segueix al segon qualsevol mínim moviment que es produeix des de diumenge passat, que l'aritmètica electoral el va situar al centre mateix de la governació a Espanya, els dos grans partits, PSOE i PP, fan un curs accelerat de puigdemontisme. Per acabar-ho d'adobar, divendres a la nit i a falta que sigui oficial, un diputat de Madrid adjudicat al PSOE va caure en mans del PP després del recompte del vot emès des de l'estranger, fent una mica més complicat el trencaclosques de Sánchez, que ara precisa el sí de Junts per a la seva investidura quan abans n'hi havia prou amb l'abstenció. I, a la inversa, a Feijóo li val amb l'abstenció. Això últim, avui, política ficció però política.

Aquest mateix dissabte, Puigdemont ha enviat dos missatges a través de Twitter: el focus de la negociació està en el conflicte polític; no en les persones, sinó en el país. I està preparat per a qualsevol xantatge polític que li puguin fer després dels greus atacs i mil infàmies que ha patit des que el 2017 es va haver d'exiliar a Bèlgica. Són els punts cardinals perquè tothom els tingui clars. El camí existeix, els obstacles també. Però Aznar fins i tot va dir que parlava català en la intimitat i va haver de firmar el pacte del Majestic el 1996 per arribar a La Moncloa. La investidura, si hi ha acord, li costarà un alt preu a l'inquilí de La Moncloa.