El moviment del president del Tribunal Constitucional recordant-li al Senat que, al desembre, finalitza el mandat dels quatre membres nomenats per la cambra alta, i s'ha de procedir a la substitució, ha agafat per sorpresa gairebé tothom, ja que aquestes coses no se solen fer a l'agost. Cándido Conde-Pumpido ha mogut fitxa mitjançant una carta remesa el passat 22 de juliol al president de la cambra alta i que només s'ha conegut sent ja tothom de vacances. Curiós, si més no. En ella li recorda que la renovació a terços del Constitucional —cada tres anys s'han d'elegir els quatre representants en nom del Congrés, Senat i Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que sumen els 12 membres que el componen— s'hauria de procedir a acordar en l'últim quadrimestre, per renovar-se quan comenci el 2026.

Com que la biografia política de Pumpido és atapeïda de moviments que a d'altres els ha costat d'interpretar quan els fa, però que sempre han tingut una lògica —la seva—, ara per ara només ens podem situar al terreny de la conjectura. Perquè, de fet, només hi ha una cosa certa, i és una data: la seva missiva porta data del 22 del mes passat, tan sols un dia després que el Tribunal Constitucional deixés per al setembre l'admissió a tràmit del recurs d'empara presentat pel president a l'exili, Carles Puigdemont, que ha sol·licitat una mesura cautelaríssima —sense escoltar les parts— que aixequi l'ordre de detenció imposada pel magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena.

El calendari de Pumpido sobre el particular —la seva posició és clau perquè aglutina els set vots autodenominats progressistes davant els cinc conservadors— és que la primera setmana de setembre s'abordi la petició de Puigdemont encara que el curs va acabar llançant aigua al vi, ja que no és habitual que es concedeixin, i ressaltant que la situació del recurrent no ha canviat en res en els últims vuit anys. Això últim, sens dubte que no és cert, ja que la llei d'amnistia és vulnerada permanentment pel Suprem, amb una interpretació allunyada de l'opinió del legislador, la qual cosa ha acabat convertint aquest tribunal més aviat en un òrgan polític que no pas judicial. Aquesta insòlita situació de bloqueig per part del Suprem hauria de portar el Constitucional a entendre que només les cautelaríssimes poden tornar les coses al seu lloc. Si no, de què val la majoria progressista, si les decisions que pren són conservadores?

Pumpido sempre pot al·legar que ell ja va aglutinar els vots per aprovar la constitucionalitat de la llei d'Amnistia

Però Cándido, president del TC des de gener del 2023, encara que magistrat des del març del 2017, sempre pot al·legar que ell ja va aglutinar els vots perquè s'aprovés la constitucionalitat de la llei d'amnistia, com sempre s'ha dit que es va comprometre, i que això ja no li toca a ell. No són aquests els missatges que s'han fet arribar a Puigdemont des del govern espanyol o a través de l'expresident Zapatero. Encara que també és veritat que els calendaris promesos s'han anat movent a mesura que el temps s'esgotava. Per què no pot passar una altra vegada el mateix? És aquí on el moviment de Cándido obre diferents opcions. Té una carta el govern espanyol o pot fer una catxa?

Postular-se el president del TC per a un nou destí, qui sap si el Consell d'Estat? Forçar una renovació en què els progressistes no perdin la majoria perquè, si després d'unes eleccions espanyoles, el PP i Vox controlessin els 2 terços del Senat, podrien escollir els quatre membres conservadors, lluny de l'empat a dos actual? Si així fos, la majoria progressista de set a cinc passaria a ser conservadora de set a cinc. Hi ha molt en joc, certament. I res com l'agost per fer càbales.