"En nom de la República Federal d'Alemanya i d'acord amb l'article 63, apartat 2, frase 2, nomeno el senyor Friedrich Merz canceller federal. Berlín, 6 de maig del 2025. El president federal". Amb aquestes paraules, Frank-Walter Steinmeier donava lectura al certificat de nomenament del nou canceller, després d'una jornada insòlita al Bundestag —el parlament federal alemany— en què hi ha hagut de tot. Primer, una derrota insòlita de Merz, el candidat de la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (CDU) i el seu partit germà de Baviera, la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). Malgrat tenir tancat un acord amb el Partit Socialdemòcrata (SPD), que fins ara ostentava la cancelleria, i disposar de prou vots per ser escollit per majoria absoluta a la primera votació, el bloc de Merz ha patit una sèrie de desercions i n'ha naufragat l'elecció. Aquest revés inesperat ha provocat una situació inusitada, ja que, com que el vot és secret, es desconeixia si la infidelitat havia estat democristiana o socialdemòcrata. Era el primer cop que s'esdevenia un fet així a la República Federal, tot un exemple dels nous temps. Algú volia fer evident que la legislatura és molt diferent de les anteriors i que els lideratges que Helmut Kohl o Angela Merkel van exercir en el passat no són repetibles, perquè el context interior és molt diferent i els dos grans partits des de la postguerra tenen un autèntic gra al cul amb la potent Alternativa per a Alemanya (AfD), segona força política a les últimes eleccions, amb el 20,5% dels vots i 152 dels 630 escons dels que componen la Cambra legislativa.

Què pretenien els quinze vots que li han mancat a la primera votació i que Merz sí que ha reunit finalment a la segona? És evident que a totes dues formacions hi ha hagut els seus pros i els seus contres per tancar l'acord de gran coalició. Han hagut de passar moltes setmanes entre el 23 de febrer, data dels comicis, i la rúbrica del pacte subscrit i, pel mig, alguns diputats de la CDU que consideren que se li deixa un enorme camí per créixer a AfD liderant l'oposició. I alguns altres socialdemòcrates que, al seu torn, opinen que serà difícil que tinguin perfil propi en un govern comandat per la democràcia cristiana, i que mal va qui no pensa per l'endemà. En qualsevol cas, Merz ha rebut una sonora plantofada, ja que després de la primera votació només ha aconseguit el suport de 310 diputats, sis per sota de la majoria absoluta, cosa que ha provocat una situació que no s'havia viscut mai a l'Alemanya de la postguerra. Després de llargues hores de discussió i enmig del desconcert sobre quan seria la segona votació, la coalició ha decidit dur-la a terme i la suma ha estat de 325 vots a favor.

Les seves paraules finals en la seva jura com a canceller —"Que Déu m'ajudi"— són, en aquest cas, una premonició del llarg camí que Merz té al davant. Alemanya ha passat en molt poc temps de ser la locomotora d'Europa a convertir-se en el motor d'Europa que no carbura. Tot això, en menys d'una dècada i actualment en una situació que es pot considerar si més no convulsa. En el moment de més apogeu de la hiperglobalització, va arribar a ser l'exportador global més important. Es va produir una quadratura perfecta en què el gas rus proveïa de combustible barat les seves indústries i la Xina —el nou colós que emergia amb tota la força— era un gran soci comercial. En aquest context, les empreses químiques i d'enginyeria van viure temps molt favorables. Però va arribar el Brexit, la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, l'auge de la Xina, que de comprador va passar ara a competidor, i, de cop i volta, la segona arribada de Donald Trump a la Casa Blanca i els seus extemporanis aranzels; ara, tot amenaça de fer aigües.

Alemanya ha passat en molt poc temps de ser la locomotora d'Europa a convertir-se en el motor d'Europa que no carbura

Això, per no parlar de la immigració, que s'ha situat al centre del debat social a Alemanya i que ha tingut com a conseqüència directa l'auge de la ultradreta i de manera indirecta un fort qüestionament del paper que va tenir Angela Merkel en aquesta matèria i la seva política de portes obertes, donant la benvinguda a milers de refugiats sirians. Aquesta actitud inequívoca de la cancellera li va fer guanyar més simpaties a fora que no pas a dins del seu país —salvant totes les distàncies, una cosa no gaire diferent li va passar a l'últim president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, que rebia homenatges a l'estranger mentre se li tancaven les portes del seu propi país— i la CDU va acabar per renegar de les seves polítiques i marcar distàncies clares amb ella. En aquest món canviant, el nou canceller haurà de reposicionar Alemanya, guanyar força política interior perquè el seu lideratge pugui traspassar fronteres, ajudar que Europa guanyi musculatura i sigui un actor polític important i establir un full de ruta que estableixi quina ha de ser la relació amb els Estats Units, Rússia i la Xina. Tot això, sense descuidar l'auge de la ultradreta, veritable maldecap de les democràcies occidentals.