Després de negar amb rotunditat des del mateix Consell de Ministres que es pogués liquidar a les comunitats autònomes 4.500 milions d'euros ―dels quals Catalunya en reclama 1.317 a través dels tribunals― perquè el govern estava en funcions, a la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, li ha faltat temps per fer el seu primer acte de precampanya i, miraculosament, sembla que amb un argument diferent de l'anterior sí que pagarà el que deu.
Benvinguda sigui a Catalunya aquesta part dels diners que no són seus, ja que amb els altres, els que tenen a veure amb el dèficit crònic del finançament català, no pensen ni posar-s'hi, com tampoc no han fet res per corregir l'escandalós compliment d'obra pública que fixen els pressupostos generals de l'Estat i que el 2018, l'últim exercici tancat, va ser del 66% a Catalunya i del 114% a la Comunitat de Madrid.
El govern espanyol diu ara que desbloquejarà els 4.500 milions amb la mateixa seguretat que fa uns dies deia que era impossible. També amb la mateixa seguretat que deia que així ho aconsellava un informe jurídic de l'Advocacia de l'Estat, més tard que aquest informe no existia i, en l'últim moment, va acabar apareixent. Mentre tot això succeeix, un només pot pensar que algú està convençut que qualsevol bola és bona si s'explica des del poder.
I, potser, fins i tot Pedro Sánchez té raó en vista de com reacciona la gent cada vegada que s'utilitza el Consell de Ministres com l'estafador de la Rambla mou la boleta en l'estafa dels trilers. Un dia fins i tot es confessa en televisió i diu que no podria dormir amb ministres de Podemos al govern, i mentre discutim sobre la frase en qüestió i la gent continua despistada, prepara un acord de futur amb Ciutadans. La política cada vegada s'ajusta menys a la veritat: es diu una cosa i es fa la contrària.