El lliurament de la Medalla d'Honor del Parlament, en la categoria d'or, a les víctimes de la repressió —unes 3.000 persones— i als col·lectius jurídics que les han defensat durant aquests anys davant de la causa general contra l'independentisme és, sobretot, un acte contra l'oblit. També contra aquest desmemoriament col·lectiu, tan propi d'aquests temps difícils, que porta a oblidar els passos de gegant que va fer el país i la ciutadania empenyent els seus governants en una sincronia que avui molts trobem a faltar.

Rescatar el passat d'una certa amnèsia és la millor manera d'afrontar el futur i també de ser solidaris amb els que encara pateixen la repressió, en una contesa tan injusta com cruel contra un Estat que ha estat implacable a l'hora d'esguerrar vides i famílies, amb judicis que si una cosa han estat és, sobre tot, un escarment, fabricant fins i tot proves falses per incriminar-los. I que ha buscat la ruïna de tanta i tanta gent.

Però l'acte del Parlament ha estat també un acte de país madur, en vigílies d'una Diada que necessita més que mai gent als carrers desafiant la desmobilització de la Covid, i qui sap si, a més, una climatologia incerta; i, sens dubte, el desconcert —quan no el desànim que s'ha apoderat d'amplis sectors independentistes. La Diada no va de barallar-nos entre nosaltres —per a això hi ha la resta de dies del calendari— sinó de reivindicar el nostre dret a ser un país sobirà, si una majoria de la ciutadania així ho vol, com ho va expressar l'1 d'octubre. De buscar la solidaritat més gran a l'exterior per a un referèndum avalat per la comunitat internacional, com poden fer els escocesos el 2023.

Per això és tan important mantenir viva la memòria davant les dificultats que tendeixen a ocupar-ho tot i a passar-hi de puntetes quan el que es fa és un just reconeixement als represaliats. Ho faria sense dubtar-ho qualsevol estat amb els seus ciutadans que s'haguessin vist en una situació similar a la dels catalans que són víctimes de la repressió de l'Estat espanyol. Un país són ciutadans, és clar, però també és com recordem aquells que es mereixen el nostre reconeixement.

Sempre m'impressiona i m'admira com gestionen aquest sentiment col·lectiu de pàtria, de pertinença, Estats com França, el Regne Unit o els Estats Units. Aquesta setmana, París ha acollit una cerimònia amb honors de cap d'Estat, amb la Marsellesa inclosa, a l'actor Jean-Paul Belmondo, mort aquest mes de setembre. L'homenatge nacional, que va presidir Emmanuel Macron, s'ha celebrat als Invàlids, lloc reservat per a les exèquies dels presidents del país, amb assistència de les principals institucions de la República. A França, a tothom li ha semblat el més natural del món ja que Belmondo, en paraules de Macron, també era part de la vida dels francesos.

Aquí pot sonar a cursi, a desfasat o a un acte inútil. Quina equivocació! Reconeguem sense cap complex els nostres ciutadans més il·lustres! I en aquesta Diada tan anòmala, que la medalla del Parlament simbolitzi el compromís de lluitar contra l'oblit, amb la mateixa ambició que ells han tingut davant les dificultats i el mateix afany per una Catalunya més democràtica i més lliure.