L'acceptació de l'acord amb Esquerra Republicana per part del 83% de la militància de Junts no és un fet ni banal ni intranscendent i, segurament, marca un canvi de registre en el sempre complicat viatge de transformació d'un moviment en un partit polític. El primer pas era tancar un acord de govern, que no era fàcil tal com s'havien posat les coses amb Esquerra Republicana. Un pacte que, a més, resistís la pulsió que existia de no quedar atrapat en un Govern que manqués de relat de les seves prioritats polítiques i tingués una presència de consellers i conselleres equivalent a la d'ERC en l'anterior Executiu. Crec que existeix una coincidència molt àmplia que, amb aquestes dues coordenades al frontispici, Junts no ha tancat un mal acord. L'àmplia majoria de les bases del partit, d'altra banda, així ho han validat.

El fet que l'acord l'hagin tancat Pere Aragonès i Jordi Sànchez en primera persona és la segona clau a què cal donar-li la importància que té. Aragonès ha assumit el rol que s'espera d'un presidenciable, però Sànchez també ha espremut a fons les seves funcions de secretari general. Ningú no discuteix el paper de Carles Puigdemont com a líder indiscutible del moviment que encara, en molts aspectes, és Junts. Però en la seva transformació en partit mana cada vegada més Jordi Sànchez. Que ningú no s'equivoqui: no en col·lisió amb el president Puigdemont, sinó perquè aquest ha fet voluntàriament un pas al costat en la gestió quotidiana del partit.

I aquí entrem en la tercera coordenada: el trànsit d'un moviment que, per definició, és horitzontal, a un partit que necessàriament per al seu bon funcionament té una direcció vertical. El moviment pot ser assembleari, el partit acostuma a ser jeràrquic. Quan, aquest dimecres, Elsa Artadi anunciava que no s'incorporaria al Govern i que la seva opció era seguir a l'ajuntament de Barcelona i intentar assaltar el feu d'Ada Colau, no feia sinó remarcar una cosa que, en política, acostuma a tenir premi i que és indispensable en un partit polític. Persistir més d'una elecció si un, realment, aspira a aconseguir el seu objectiu. Xavier Trias va ser alcalde el 2011 després d'intentar-ho el 2003 i el 2007. No està en qüestió la seva vàlua, sinó la millor decisió per a la convergència dels seus interessos i els de Junts.

La renúncia d'Artadi obre un nou escenari sobre qui ostentarà la vicepresidència i serà el número dos del Govern. Tremosa? Puigneró? Un tercer, el nom del qual no ha sortit a la llum pública? Serà important saber qui és, encara que la coordinació dels set consellers serà de Jordi Sànchez. I qui no ho tingui clar, no ha entès el que està passant a Junts.