Per als qui tinguin dubtes, que s'ho treguin del cap: Junts no donarà cap baló d'oxigen a l'acabat de nomenar Govern de Pere Aragonès perquè arrenqui la segona etapa de la legislatura. Per si no fos prou clar, l'executiva i la posterior reunió del grup parlamentari va tancar qualsevol possibilitat i les posicions més rupturistes s'han imposat seguint el mandat de les bases del partit, que van forçar l'abandonament de l'Executiu —un 55% davant un 42%— i el pas a l'oposició. Veurem quin paper juga En Comú Podem, molt irritada pel nomenament de Gemma Ubasart, que jugava en el seu espai polític, i que ja ha donat el Govern per mort; i el PSC, que assaboreix les crispetes des de la banda esperant que la situació li arribi prou podrida per donar a l'executiu el cop de gràcia que l'obligui a convocar noves eleccions.

La composició del nou Govern deixa a sobre de la taula situacions certament xocants. D'una banda, una valoració, que, en general, no és negativa de com Aragonès ha resolt la crisi, amb nomenaments als quals no se'ls pot negar la seva experiència política. Des d'aquesta visió, Quim Nadal i Carles Campuzano aporten un saber fer del que estava faltat Esquerra més enllà de l'actual conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, que també va militar al PSC. Nadal i Campuzano estan acostumats a negociar amb els governs espanyols —un com a exconseller durant set anys i l'altre per la seva experiència al Congrés durant 23 anys— i Oriol Junqueras compleix així una de les seves assignatures pendents, incorporar experiència política davant situacions difícils. Per contra, és obvi que cap dels dos no milita en l'independentisme, en tot cas, en un sobiranisme molt matisat. Una situació similar a la d'Ubasart. L'aposta, per tant, és intentar millorar la gestió governamental més que aprofundir en una posició ideològica independentista que, d'altra banda, s'ha anat modulant. Res d'això, tanmateix, no compensa la realitat actual i és que ERC compta tan sols amb els seus 33 diputats dels 135 escons que hi ha al Parlament, la majoria governamental més exigua que hi ha hagut mai a la Cambra catalana.

Assistirem, per tant, a un autèntic xoc de trens en què Esquerra intentarà ressaltar les incongruències de Junts criticant que defensi des de l'oposició postures polítiques que no ha tingut des de l'any 2012 en què es va iniciar el procés i, al contrari, un Junts que repetirà una vegada i una altra que va sacrificar els seus postulats per la unitat de l'independentisme i que ara, en l'oposició no té aquesta cotilla. Això afectarà, segurament, temes tan diferents com la baixada d'impostos o el suport d'infraestructures com l'aeroport, una posició més dura en el tema dels okupes o el suport a l'escola concertada. El que alguns defensen com una posició nítidament independentista amb mesures de tall gens esquerranes. Gairebé cap d'aquestes propostes no té avui recorregut en l'actual Parlament però alguna com la del posicionament a favor de la nova pista de l'aeroport del Prat sí, amb ERC i els comuns en contra.

En aquesta situació de col·lisió entre forces independentistes, Salvador Illa ha donat instruccions d'utilitzar el guant de seda i d'evitar el xoc frontal amb el Govern. Aquell moment encara no ha arribat, encara que la maquinària socialista està preparada per a tot: des de cobrir amb un candidat o candidata del PSC la presidència del Parlament, que ara està ocupada interinament per Alba Vergès, vicepresidenta primera, després de la suspensió de Laura Borràs, fins a una eventualitat més radical com un avançament electoral. En qualsevol cas, les eleccions municipals del proper mes de maig apareixen avui molt lluny per assegurar que l'executiu català podrà arribar tal com és fins aleshores i les espanyoles, en una legislatura que s'esgota a finals del 2023, encara més. Serà després de les properes quatre setmanes quan tots tindrem una idea molt més clara sobre els suports polítics d'uns i d'altres.