Un Pedro Sánchez desencaixat, abatut i mancat de reflexos ha comparegut aquest dijous després d'unes quantes setmanes reclòs per tractar d'esmorteir els efectes del cas Santos Cerdán, una veritable bomba de rellotgeria detallada amb tots els ets i uts per la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) en un extens informe de 490 pàgines. En síntesi, l'UCO assenyala Santos, fins fa unes hores secretari d'organització del PSOE i número dos de l'organització, com a encarregat de gestionar els pagaments a canvi d'adjudicacions d'obres i l'informe ha servit al jutge per apuntar a un delicte d'organització criminal. Som, per tant, davant d'un salt d'escala en una legislatura ja prou convulsa per ella mateixa i de futur incert. Ningú no aposta per una convocatòria d'eleccions, opció que Sánchez ha descartat. Tampoc no fa el pas Alberto Núñez Feijóo amb la moció de censura, que sap que perdria. Junts per Catalunya ha d'encertar en el balanceig dels seus moviments si no vol desconnectar de la seva base electoral. Actuar de paraigua salvador del PSOE cada vegada és més delicat i acaba sent impossible si no té compensacions a presentar davant de l'opinió pública catalana i no sap allunyar-se prou dels casos de corrupció que envolten Pedro Sánchez.

La dimissió de Santos Cerdán al capdavant de la poderosa secretaria d'Organització del Partit Socialista i la seva renúncia a l'acta de diputat, segurament, no arribarà a tenir ni tan sols la condició de tallafocs. Santos ja és caça menor i el millor que pot fer és preparar a fons la seva defensa. Totes les mirades estan posades en el president del govern espanyol, ja que no deixa de ser simptomàtic que els dos secretaris d'organització que ha tingut des del 2018 —l'exministre José Luis Ábalos i, després, Santos Cerdán— hagin hagut de dimitir per causes relacionades amb la corrupció. La posada en escena per demanar perdó i admetre que no hauria d'haver confiat mai en el ja exsecretari d'organització del PSOE no té cap mena de valor polític. És difícilment creïble que Sánchez no en sabés res, ni de l'un, ni de l'altre. És doblement inversemblant per dues raons: per la seva manera de ser, Sánchez està a sobre de totes aquestes coses i en allò que li interessa entra en els mínims detalls; i després, és més creïble pensar que l'han enxampat dues vegades que no pas cavil·lar que s'ha equivocat dues vegades. Un exemple de l'absència de brillantor en la intervenció de Sánchez ha estat la prudència amb què ha contestat alguna de les preguntes de la conferència de premsa improvisada a Ferraz, fet que no és casual, sinó que es deu al desconeixement que té del que pot anar sortint de l'UCO les setmanes o els mesos vinents.

És difícilment creïble que Sánchez no en sabés res, ni d'Ábalos, ni de Santos Cerdán

Com també és absurd l'interès a posar en relleu la celeritat de la seva resposta, una vegada s'ha conegut el paper sòrdid de Cerdán en la trama d'adjudicacions. Entre altres coses, perquè l'informe de l'UCO era vox populi des de fa setmanes, alguns mitjans en coneixien les parts més substancials, la Moncloa n'estava perfectament al corrent i Sánchez ha pogut preparar l'estratègia. Fins i tot el mateix CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, ha pogut sortir amb una de les seves desbaratades enquestes —algú hauria de fer dimitir Tezanos perquè deixés d'avergonyir-nos a tots, ja que utilitza diners públics— que donen al PSOE set punts d'avantatge sobre el PP. Malgrat que les històries mai no es repeteixen exactament, si a alguna cosa s'assembla la situació actual és a les que van viure Adolfo Suárez entre els anys 1980 i 1981 i Felipe González entre el 1995 i el 1996. La situació era políticament ingestionable, però van intentar aguantar i resistir. En aquest cas, la situació és pitjor, però la resiliència de Sánchez —i els casos de corrupció que el persegueixen— són una cuirassa que el dota d'una capa de protecció desconeguda fins ara a la vida pública espanyola.

Enmig de tot aquest clímax d'explosió descontrolada de la legislatura —no confondre amb convocatòria d'eleccions, ja que si algú ha demostrat que pot tenir govern sense poder governar és l'actual estadant de la Moncloa—, Junts per Catalunya ha mogut fitxa al vespre i la seva comissió permanent ha reclamat a Sánchez que es reuneixi ben aviat amb el secretari general del partit, Jordi Turull, i la portaveu de la formació al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras, amb l'objectiu de conèixer de manera directa la viabilitat de la seva intenció d'esgotar la legislatura i prendre decisions en conseqüència. La formació que presideix Carles Puigdemont ha demanat la reunió a causa de la gravetat de les informacions conegudes i després d'haver escoltat les explicacions de Pedro Sánchez a Ferraz i la soga que ha estret al coll de Santos Cerdán: "No hauríem d'haver confiat mai en ell", ha dit. La qual cosa ha acabat descol·locant els dirigents de Junts, davant la facilitat del president del govern espanyol per executar a l'escena pública qui fins fa poques hores era el seu número dos.