Un molt bon amic meu m'assenyalava després que es conegués l'informe PISA una reflexió que no era seva, però que compartia: abans, l'objectiu de l'escola era educar i ensenyar... ara, l'objectiu és que els nens siguin feliços. Com a pare, no puc estar més d'acord: ha baixat l'exigència, s'ha desprotegit l'autoritat dels professors i no s'han adoptat les mesures necessàries per corregir l'estrepitosa caiguda del nivell de coneixements, que s'inicia el 2015 i es precipita al buit a partir del 2018. És impossible trobar alguna justificació per al que passa en els últims anys. Explicació sí, esclar. Però l'obligació dels governs no pot basar-se en la sobrerepresentació en les proves de l'alumnat nouvingut —de 7,5 milions d'habitants a 8 els útims cinc anys—, ja que s'està enviant un missatge equívoc: amb tants immigrants no podem fer res més.

És un missatge conformista i alhora preocupant, ja que és tant com dir que es perdrà una generació d'alumnes perquè l'arribada d'immigrants impedirà que surtin amb la preparació mínima adequada. Els resultats de l'informe PISA no poden ser més preocupants i han posicionat Catalunya a la cua d'Espanya i de l'OCDE. Així, s'han registrat els pitjors rànquings dels últims 17 anys en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. L'any 2015, en comprensió lectora la puntuació era de 500, i lideraven Espanya i Catalunya; avui, estem a la cua, per sota de 460. En matemàtiques, passava el mateix el 2018 i avui també estem als llocs més baixos. En ciències es repeteix la mateixa pel·lícula i de situar-nos per sobre de la mitjana de l'OCDE i d'Espanya, a Catalunya ara estem clarament entre els últims.

Ha arribat el moment que les escoles siguin espais on s'ensenya, s'ensenya i s'ensenya. On es va a aprendre i no a passar el dia

Hi ha hagut un dèficit de recursos econòmics, certament conseqüència, en part, d'un sistema de finançament que no fa cap altra cosa que perjudicar Catalunya. Però seria amagar el cap sota de l'ala treure's de sobre la responsabilitat, com si els recursos fossin l'única causa. L'obligació dels governs és detectar abans que ningú les tendències, posar-hi prou inversió per reconduir-les, com és el cas, i adoptar les mesures necessàries. En última instància, la infrafinançada és Catalunya, però després són els governs els que estableixen les prioritats. Que s'acabi destinant una partida a carreteres en comptes de professors, escoles o hospitals és una decisió política.

Potser ha arribat el moment de mirar de cara el problema i tenir la valentia de reconèixer que cal fer les coses d'una altra manera. Radicalment d'una altra manera. Que les escoles siguin espais on s'ensenya, s'ensenya i s'ensenya. On es va a aprendre i no a passar el dia. On, sí, l'exigència, la disciplina i l'autoritat són la columna vertebral de l'educació. I on el professor sol ser qui té la raó i no a la inversa. I on els alumnes llegeixen —sí, llegeixen— i escriuen. Perquè només fa falta fer un volt per les llibreries que encara queden o preguntar als propietaris que han tancat què llegeixen els nostres joves d'avui.

I, esclar, han vingut molts immigrants, però és que no se n'aniran. I aquest ni pot ser ni ha de ser el mantra dels propers anys.