Una de les tragèdies de l'independentisme català és que els seus dirigents són incapaços d'acordar una mínima estratègia conjunta més enllà de compartir el Govern de Catalunya. A cada moviment d'una de les formacions sorgeix immediatament una resposta agressiva del soci, que passa a comportar-se llavors com un adversari i com un rival electoral.

Aquests dies estan jugant Junts per Catalunya i Esquerra Republicana l'enèsima batalla en uns moments en què hi ha, almenys, cinc carpetes davant les quals haurien d'anar units: l'exigència de llibertat per a Oriol Junqueras, després de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea; l'anul·lació del judici del procés i de la sentència del Tribunal Suprem; l'exigència als tribunals espanyols d'acatament de la immunitat parlamentària europea, Espanya inclosa, de Puigdemont, Junqueras i Comín; l'oposició frontal al Parlament de Catalunya a la inhabilitació del president Quim Torra per part de la Junta Electoral Central, que pot ser la primera gran batalla del nou any i l'acceptació que una hipotètica negociació del Govern amb el nou Executiu de Pedro Sánchez, òbviament, ha de ser liderada pels dos presidents, i el president Torra hi té molt a dir.

Hi ha una part més espinosa, en la qual des del principi se sap que no hi haurà acord entre totes dues forces: la investidura del president Sánchez i la votació a les Corts generals. Tenint en compte que ERC i JxCat es van presentar a les eleccions generals del passat 10 de novembre amb posicions polítiques diferents, cap d'elles no pot exigir-li a la contrària que faci una cosa diferent al que va ser el seu compromís electoral. Seran els electors catalans els que jutjaran, en els propers mesos, qui la va encertar més amb la seva decisió. Una altra cosa és el forcejament permanent per guanyar la batalla del relat davant de l'opinió pública.

Tot això coincideix amb una colossal envestida de la dreta mediàtica, judicial i política contra l'independentisme català. Cap de les tres no afluixarà i el poder de l'Estat caminarà paral·lel al del govern, que aquests dies ja ha vist en més d'un assumpte, que el seu poder era molt relatiu. Perquè les dretes no es conformaran després de la investidura de Sánchez i el bloqueig de la legislatura serà permanent. I, al mig, hi serà Catalunya, necessitada de tot el que Madrid no vol ni sentir parlar i que caldrà posar a sobre de la taula: un sistema de finançament radicalment diferent, un respecte a la seva identitat nacional, política, social, educativa, cultural i econòmica, el referèndum i el dret a l'autodeterminació. Perquè el conflicte polític entre Espanya i Catalunya hi és. I ho sap l'independentisme català i el nacionalisme espanyol.

Així acaba l'any i així comença el 2020. Se'n va un any marcat per la injusta sentència del Suprem i la repressió i se n'albira un altre on, una vegada més, caldrà confiar que Europa continuï obrint pas a la justícia davant de la vulneració de drets fonamentals per part de l'estat espanyol.