Nova fumata negra a l'oficialitat del català a les institucions europees. Les expectatives aixecades perquè aquest dimarts el català aconseguís, finalment, el plàcet dels 27 països del Consell d'Afers Generals de la Unió Europa reunits a Brussel·les no s'han revelat certes. Espanya ha encaixat un fracàs important en un afer que, òbviament, per als seus responsables polítics no té el mateix interès que per als catalans. Malgrat que el nombre de països que han expressat resistències a l'oficialitat del català varia segons les fonts, que el situen entre set i deu, és evident que els deures diplomàtics eren molt lluny d'oferir el resultat que, deien, s'esperava. Ras i curt, Espanya ha dit blat sense tenir-lo al sac i ben lligat, i, segurament, ho ha fet per molts motius, començant perquè el crèdit polític de Junts per Catalunya començava a esgotar-se. I va ser llavors, com per art de màgia, que la carpeta del català a la UE —acordada per a la investidura de Pedro Sánchez el novembre del 2023— va ser rescatada del calaix en què romania abandonada.

No seré jo qui rebaixi un mil·límetre la crítica al Partit Popular per la seva oposició a l'oficialitat del català. Ha actuat amb mesquinesa i amb una visió clarament allunyada de la realitat lingüística a Espanya. Però tampoc no és una novetat aquesta actitud dels populars i és d'una gran ingenuïtat pensar que farien el contrari. En tot cas, si la posició del PP era tan desequilibradora i influent, algú hauria hagut de fer algun dels deures que no s'han fet. La qüestió de fons, tanmateix, no és aquesta. O no és només aquesta. En el club privat d'estats de la Unió Europea, es mouen en paral·lel dos vectors: l'afinitat ideològica entre caps de govern i els interessos que cada país pugui tenir i que actuen com a moneda de canvi en els acords. Es va veure, sense anar més lluny, en la designació de l'exvicepresidenta tercera i exministra de Transició Ecològica Teresa Ribera com a número dos de la Comissió Europea per a assumptes ecològics, energètics i de competitivitat i comissària de la Competència el mes de novembre passat.

Si la posició del PP era tan desequilibradora i influent amb el català, algú hauria hagut de fer els deures que no s'han fet

Dos diaris espanyols ideològicament tan dispars titulaven així les seves cròniques durant les hores prèvies: "La guerra del PP contra Teresa Ribera sumeix la formació de la nova Comissió Europea en la incertesa" (El País) i "El PP multiplica el seu 'lobby' contra Teresa Ribera i ja veu opcions reals de tombar-la: 'Som molt optimistes'" (El Mundo). Què passava hores després? Doncs que, amb matisos, els diaris titulaven així: "Pacte a la UE: Ribera serà comissària malgrat les maniobres de Feijóo". El resultat va ser meridià: va passar la candidatura del govern espanyol, i, a canvi, Pedro Sánchez va haver de fer concessions acceptant els candidats de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. La política fa estranys companys de viatge en funció de l'objectiu que es persegueixi i per al primer ministre espanyol la peça de Ribera a Europa com a vicepresidenta primera era fonamental i no podia perdre la batalla, i no la va perdre. La influència de Feijóo va servir per al que va servir, que va ser molt poc, i Ursula von der Leyen va tenir el seu col·legi de comissaris i el nombre de països governats pel Partit Popular Europeu no era substancialment gaire diferent de l'actual.

Segons s'ha filtrat en acabar la reunió de Consell General d'Afers de la Unió Europea, el primer país a expressar reticències ha estat Alemanya, al qual han seguit Itàlia, Suècia i Finlàndia. En aquell moment, la partida ja s'havia acabat, almenys pel que fa a aquesta reunió, i posicions també distants de França, la República Txeca, Croàcia i Àustria ja tenien menys importància. Igual que les dels països bàltics —Estònia, Letònia i Lituània— que, segons el Financial Times, s'han sentit amenaçats pel ministre d'Afers Exteriors espanyol, que hauria arribat a qüestionar el desplegament de les seves tropes en aquests estats fronterers amb Rússia. Tant si això és veritat del tot com no, la qüestió és que caldrà esperar, en tot cas, un altre mes per tornar-ho a plantejar a l'última presidència de Polònia, que la cedirà el segon semestre a Dinamarca i el 2026 a Xipre, dos països que no han expressat reticències. Al ministre Albares se li agraeix la contundència sobre l'oficialitat del català a la UE, assenyalant que és irreversible i la seva aposta per portar el tema al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) si la mesura es continua impedint i obstaculitzant.