El vot particular de dos magistrats del Tribunal Constitucional —Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer, enquadrats tots dos en l'autodenominat sector progressista de la judicatura— on es qüestionen la proporcionalitat de la condemna per sedició, després d'haver estudiat la sentència de més de dotze anys de presó a Jordi Turull del Tribunal Suprem, és una arma valuosa per als tribunals europeus. I ho és, almenys, per dos motius: s'ha trencat la unanimitat en l'alt tribunal, que ha treballat a fons des de l'inici del procés per oferir una imatge d'unitat sabent, com sap, que el Constitucional no és més que una parada en el que acabarà sent l'última estació: el Tribunal Europeu de Drets Humans.
La segona raó té a veure amb una qüestió molt més personal i academicista, si es vol, com és el prestigi. Encara que Espanya és el país que més vegades ha estat condemnat per vulneració de drets de tota mena pels tribunals europeus, a ningú no li agrada jugar-se tot el seu prestigi per una sentència que té molt de política i molt poc de justícia.
Les condemnes, de més de cent anys entre tots els condemnats, tenen una base jurídica precària i no respecten el principi de proporcionalitat penal. Això ho sap tothom menys aquells que es van posar la toga de defensors de l'Estat davant els rupturistes independentistes. Europa no té, ni de bon tros, un tractament similar per als fets que van tenir lloc a Catalunya el 2017 i que només és comprensible la condemna que es va emetre a partir d'una ostentosa sobreactuació per atemorir l'independentisme i evitar una nova situació com la que es va produir fa quatre anys.
L'esperit de l'escrit del vot particular se substancia en la següent argumentació: "La intenció de posar de manifest la possibilitat, tècnica també, de formular un judici diferent sobre la proporcionalitat de les penes imposades, més d'acord amb una interpretació oberta del principi de legalitat i en sintonia amb la que està present en l'àmbit de la cultura jurídica comuna dels països de la Unió Europea. Una visió del principi de legalitat que troba la seva articulació òptima en la preservació de l'estat de dret".
Els vots particulars de Xiol i Balaguer acaben sent una esmena important al que va disposar el Suprem i deixen en l'aire una pregunta d'una gravetat important: per què, davant dels dubtes que es plantejaven, no va optar per rebaixar un o dos graus la condemna mantenint el mateix delicte però suavitzant, a la pràctica, els anys de presó? En definitiva, per què la sentència no va ser, segons ells, proporcional? Ells no ofereixen cap resposta i només s'interroguen, encara que, segurament, la resposta la coneixen bé.