Costaria trobar un adjectiu que no desqualifiqués, de manera gaire taxativa, l'expresident del govern espanyol Felipe González per la reacció que ha tingut davant dels primers flirtejos de Pedro Sánchez sobre els indults als presos polítics catalans. Això, després de més d'un any de tenir la carpeta en un dels calaixos de la seva taula al palau de la Moncloa. És simplement vomitiu que qui va ser capaç de practicar el terrorisme d'Estat amb els GAL, i qui va firmar l'indult de l'exgeneral Alfonso Armada, un dels principals artífexs del cop d'estat del 23 de febrer de 1981, es posicioni radicalment en contra de la mesura de gràcia amb els membres del Govern, la presidenta del Parlament, el president d'Òmnium i qui llavors era president de l'ANC.

El posicionament també contrari i amb clar missatge a Pedro Sánchez de la línia vermella que estaria a punt de creuar per part del Tribunal Suprem té, com a primer efecte, que l'indult només pot ser parcial i no total. És possible, per tant, que el tema de la inhabilitació per ocupar càrrec públic se'ls mantingui si se'ls acaba concedint l'indult. La dreta ja s'hi ha posat radicalment en contra: PP, Vox i Ciutadans actuaran més units que mai. I els barons socialistes comencen a treure el cap mostrant alguns d'ells les seves discrepàncies, com el president castellanomanxec García-Page, o l'extremeny, Fernández Vara, com sempre, al capdavant de la línia més dura.

La maquinària ultra ja s'ha començat a posar en marxa i en pocs dies es passarà d'un compromís que pretenia acabar en un indult total a una situació molt més complexa i atapeïda de rebaixes pel camí. Amb el bumerang previsible, a més, que la sala tercera del Suprem trobi la manera perquè reingressin a la presó. És, lamentablement, qüestió de temps.

La dinàmica política i mediàtica espanyola està molt greixada per començar a agitar una pastanaga molt llarga, molt llarga, i que, en el moment definitiu, es comprovi que era un efecte òptic; que, en realitat, l'hortalissa era d'unes dimensions molt menors. L'engany de l'Estatut, en part, va acabar sent això i dsprés de cada moviment tel·lúric del deep state quedaven diverses competències pel camí. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut va ser un assalt en tota regla al que ja havia estat un acord polític de mínims. La sentència del Suprem sobre l'1-O ha tingut aquest component d'escarment que l'Estat ha volgut donar a l'independentisme català i als seus nou presos polítics. I el Suprem el que ve a dir-los és que no admet esmena per part de cap govern.