Esquerra Republicana sent aquests dies que té a sobre totes les mirades de la política espanyola i la decisió que adopti sobre la investidura de Pedro Sánchez. És raonable que sigui així, ja que els tretze escons aconseguits al Congrés dels Diputats i els seus onze senadors, units a la seva renovada victòria electoral a Catalunya diumenge passat, li atorguen una posició central a l'hora de decantar majories parlamentàries. Parlant clar, si ERC no facilita la investidura de Sánchez, l'escenari més probable és la repetició electoral.

És obvi, per tant, que, en les properes setmanes, ERC notarà la pressió com no està acostumada, ja que els interessos en joc d'un i altre bàndol, de tota mena, no són ni de bon tros menors. El pressing que va patir quan va impulsar els tripartits d'esquerra, amb Maragall i Montilla a la presidència de la Generalitat, serà una partida menor al costat del vertigen que patirà a partir d'ara.

A diferència del PSOE i Unidas Podemos, ERC aposta per dues coses: posar una marxa curta en l'arrencada de les negociacions i visualitzar el vicepresident Pere Aragonès com la persona sobre qui recau el pes de les decisions, com a home de màxima confiança d'Oriol Junqueras i segur candidat republicà a la presidència de la Generalitat. Esquerra ha de redactar ara la carta de les seves exigències perquè Sánchez obtingui el seu suport parlamentari i, en la mesura que pugui, traslladar una part de la pressió que rep als mateixos socialistes i la formació morada.

Aquest és un pacte polític en què tothom guanyarà, i molt, començant per Podemos, que disposarà d'una quota de poder extraordinària per primera vegada en la història recent. I, darrere d'Iglesias, el sempre expert PNB, que, sigil·losament, ja deu tenir a punt la seva carpeta de demandes. I així, canaris, càntabres, els de Terol i els gallecs. Ningú, per tant, que estigui en bon seny, no pot pensar que el tren cap a la Moncloa que va recollint els vots necessaris per assolir la presidència seguirà el seu trajecte aparcant per a un altre moment totes les exigències de l'independentisme català.

En part, la situació té espurnes de tres moments ja viscuts: el posterior al cop d'estat del 23-F de 1981, la investidura de José María Aznar de 1996 i la seva majoria absoluta l'any 2000. Vegem.

Després d'aquell vergonyós dia de Milans del Bosch, Armada, Tejero i companyia, el nacionalisme català va sucumbir a la idea que les seves demandes havien de quedar en un segon pla sota la premissa que estava en joc la democràcia; això va ser aprofitat pels partits espanyols per revertir l'enfocament constitucional més obert i tancar-lo definitivament.

Van passar 15 anys fins que el nacionalisme català va tenir una jugada política rellevant a la partida espanyola amb la investidura d'Aznar. Amb tots els matisos i fins i tot retrets que ara es poden fer, el salt competencial, el de l'anomenat pacte del Majestic, va ser important -en qualsevol cas, el més important des de 1980 fins ara.

El tercer moment va ser l'aznarat, amb la seva majoria absoluta i el renaixement de l'espanyolisme rampant i sense complexos per rescabalar-se de la humiliació que li havia suposat el pacte amb Pujol i Arzalluz. Un Pujol en decadència política i mancat de reflexos va analitzar malament el cost del transvasament d'aigua de l'Ebre i el pes del territori que, en molts aspectes ha guanyat la batalla a Barcelona, encara que les elits, no només les polítiques, es resisteixin a veure-ho així.

Ara arriba el quart moment, i el primer que gestionarà Esquerra, si vol, fins i tot en solitari, entre els partits independentistes catalans. I amb les eleccions catalanes en l'horitzó, una cosa que no es pot oblidar. A sobre té dues espases de Dàmocles: la situació que viu Catalunya, excepcional des de tots els punts de vista però, sobretot, des d'una mirada independentista. Repressió, detencions, presó, exili, menyspreu i amenaces, d'una banda; i, per l'altra, mobilitzacions, emprenyament, amnistia, referèndum acordat i una societat empoderada fent passes que semblaven impossibles. La segona espasa a sobre del seu cap és la manipulació ja evident de l'esquerra espanyola de l'espectacular ascens de Vox amb l'argument que qualsevol que és partidari del 'no' s'alinea amb la ultradreta.

Al mig d'aquest bosc, on també es poden guanyar partides, Esquerra s'haurà d'obrir pas i tenir més encert que altres en el passat. La Declaració de Pedralbes, del 20 de desembre del 2018, en la qual el govern de Sánchez reconeixia "l'existència d'un conflicte sobre el futur de Catalunya" podria ser un punt de partida. En tot cas, com deia Tarradellas, els catalans som molt propensos a l'afalac quan anem a Madrid i només quan estem de tornada, a meitat del ―ell deia "al tren", ja que defugia sempre que podia de l'avió― comprovem que darrere de les felicitacions de l'excel·lentíssim o il·lustríssim de torn el resultat no ha estat l'esperat. I ja és tard.