Si en algun lloc les investidures dels presidents de govern són especialment difícils és a Catalunya. I si no, que els ho preguntin als tres últims inquilins del Palau de la Generalitat —Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra— que tenen relatades amb escreix les vicissituds d'aquestes hores prèvies a una sessió d'investidura. En el cas de Mas, el seu famós pas al costat; en el de Puigdemont la seva investidura fallida de gener del 2018 i, en el de Torra, la incorporació sobtada al càrrec quan no era l'opció més previsible. No serà gaire més senzilla la de Pere Aragonès, que divendres tindrà la primera oportunitat de sortir escollit pel Parlament, una vegada la presidenta de la cambra, Laura Borràs, l'ha facultat perquè exposi el seu programa a l'hemicicle i obtingui els vots necessaris per ser elegit. L'elecció d'Aragonès per sobre del candidat guanyador dels comicis del 14-F, el socialista Salvador Illa, té la seva lògica ja que encara que el candidat d'Esquerra Republicana no té garantida la seva investidura, l'exministre sí que té assegurada la seva derrota, en sumar 74 paperetes els diputats independentistes.

Fins fa unes hores, el candidat d'Esquerra Republicana compareixia amb els 33 vots del seu partit i els nou de la CUP, amb la qual ha tancat un acord de 42 escons que fins i tot sent lluny de la majoria absoluta -—68 vots— té, en teoria, camí per recórrer i arribar als 74 parlamentaris independentistes amb els 32 de Junts que, ara com ara, són a l'abstenció. Aquesta continua sent la suma màgica de l'espai independentista, però el ritme dels avenços no permet pensar que ni en primera votació (divendres), ni en segona (dimarts) es pugui arribar a aquesta xifra. Si aquest front Esquerra/Junts té una alta inestabilitat i un horitzó més aviat negre si del que es tracta és de tancar un acord en qüestió de dies, en les últimes hores s'ha produït a la CUP un cert enrenou amb el preacord que havien subscrit els seus negociadors amb el partit de Junqueras i Aragonès.

Organitzacions rellevants de la formació anticapitalista com Endavant se n'han desmarcat públicament i abans ja ho havia fet Lluita Internacionalista. Els motius són diversos, encara que emergeixen la falta de concreció i compromisos ferms, la taula de diàleg amb el govern espanyol per abordar el conflicte polític amb Catalunya i un acord d'estabilitat de dos anys, amb una moció de confiança el 2023 per continuar fent el camí junts. Un dubte queda en l'aire: Exactament, com han negociat els dirigents de la CUP perquè en les hores prèvies a la votació i mentre ja s'estava votant es parli que les bases poden rebutjar l'acord?

Aquest dijous al migdia la CUP donarà a conèixer el resultat de la votació que ha traslladat a la militància, però no és del tot descartable, en vista dels posicionaments públics, un rebuig de l'acord programàtic subscrit. Ja ho veurem, és qüestió d'hores i la CUP ja ens té acostumats a canvis de guió en la política catalana. Sembla difícil que amb els vímets actuals es pugui contemplar una investidura real d'Aragonès en segona votació que garanteixi l'objectiu inicial: govern estable, majoria parlamentària àmplia i acord per als pressupostos. Junts no sembla disposada a donar els seus 32 vots a Aragonès si no assoleix un triple acord en full de ruta, estructura de govern i repartiment de conselleries i cap dels seus màxims dirigents no tenen cap incentiu per tancar el que consideren avui que seria un mal acord. I els que podrien tenir algun altre incentiu no són al nucli dur de la negociació.