L'estrepitosa derrota de Pedro Sánchez davant d'Alberto Núñez Feijóo en el debat cara a cara de televisió de dilluns passat a AtresMedia ha deixat en l'aire un reguitzell de preguntes: què li va passar a Pedro Sánchez? Com va poder equivocar-se tant el president en l'enfocament del debat amb Feijóo? Qui són els responsables del nyap televisiu del dirigent socialista? Perquè encara que l'àrbitre, en aquest cas la cadena i els moderadors, juguessin amb l'equip contrari, i ho van demostrar amb escreix amb intervencions impròpies d'uns periodistes de nivell escollits per a una ocasió tan gran, el seu paper tampoc no va ser tan decisiu. Van ajudar matusserament Feijóo, però quan això va passar, el president ja havia perdut en part per l'ansietat de no poder rebatre les dades i perquè les seves explicacions eren massa llargues. I, també perquè els minuts anaven passant i, segurament, veia com se li estava escapant l'única oportunitat que tenia de capgirar la campanya de les eleccions generals i arribar al final amb opcions de retenir el poder.

Si fem servir un símil futbolístic, als dos minuts del partit ja tenia el marcador en contra zero a tres i Feijóo va plantejar llavors un catenaccio, forrellat en italià, tan famós en els anys d'Helenio Herrera i aplicat per altres tècnics més recentment, un sistema caracteritzat per la falta de futbol i la destrucció dins del terreny de joc. Amb aquest mètode en va tenir prou el candidat del PP: Sánchez va entrar en bucle, semblava més crispat que presidenciable, es barallava amb Feijóo, discutia amb els moderadors i el temps anava passant i el resultat no es movia. Fa anys que no es produïa tanta unanimitat en la valoració d'un debat i això també deu voler dir alguna cosa. És més que probable que els trackings preelectorals a partir d'avui mateix ja recullin una diferència més gran entre blocs polítics.

Més enllà de la mofa que no feia falta que alliberés la seva agenda per preparar el debat si el resultat havia de ser tan pobre, Sánchez i Feijóo han disposat d'estrategs sèniors per preparar el xoc. Al president se li atribueix l'ascendència dels Migueles, com a cuiners de l'estratègia de Sánchez. José Miguel Contreras i Miguel Barroso, experts en duels televisius, amb un paper molt rellevant des de l'època de José Luis Rodríguez Zapatero. Al costat de Feijóo la incorporació a última hora de Miguel Ángel Rodríguez (MAR), el killer de la dreta i creador de dos productes polítics de molt èxit: José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso. Murri i clarament mourinhista, molt més partidari de destruir amb el llenguatge que de construir. Artífex del Váyase, señor González, de quan Aznar perseguia la Moncloa a començaments dels anys noranta. El debat el va guanyar MAR i el van perdre els Migueles.

El Madrid financer, polític i mediàtic, marcadament de dretes, va viure la victòria de Feijóo com les remuntades del Reial Madrid de Champions al Bernabéu. Ningú no donava cinc cèntims pel gallec i se'n va sortir. Sánchez, que ha planificat una campanya molt basada en el recurs de televisió anant de plató en plató en els mitjans més hostils, va comprovar que Pablo Motos i Ana Rosa Quintana no eren ni l'aperitiu del que es trobaria amb Feijóo. Al final, un polític professional, i Feijóo és fonamentalment això, és molt més que un comunicador que passa hores en l'entreteniment i que té molta cosa de superficial. Ara Sánchez, que dubto que s'hagi rendit, necessita una autèntica bomba nuclear política i mediàtica si vol intentar capgirar la campanya i arribar viu al 23 de juliol.