El Govern ha viscut aquest dimecres la seva enèsima crisi política, en aquest cas arran de la filtració d'un suposat pla de desescalada que va més enllà de les mesures que va anunciar el mateix Executiu català dimarts passat i que permetria, entre altres coses, que la restauració pogués obrir fins a les 21 hores (en comptes de fins a les 17), que no hi hagi limitació d'ocupació a les terrasses (dimarts es va anunciar que seria del 30%) i ampliar l'aforament permès dels equipaments culturals. El que va començar a primera hora del matí com una filtració més de les moltes a què ens tenen acostumats els dos partits del Govern per posar el termòmetre en una decisió o per pressionar el soci al Consell Executiu, va desembocar de seguida en una autèntica batalla campal d'acusacions. Del Govern va passar al Parlament i a partir d'allà la reguera de declaracions i manifestacions va convertir el debat més en una baralla entre polítics que en una controvèrsia sobre la idoneïtat o no de les mesures.

Seria estúpid a hores d'ara posar draps calents a un Govern que s'ha acostumat massa fàcilment a les discrepàncies durant l'actual legislatura i que a hores d'ara difícilment canviarà aquesta dinàmica. Però tampoc no s'ha de caure en l'exageració. Aquest mateix dimarts, per exemple, el diari El País obria la portada amb un titular a tota pàgina que deia: "Podemos desafia el PSOE a segellar un nou pacte amb Bildu". Els governs de coalició, quan les discrepàncies són tan grans, acostumen a tenir una mala salut de ferro. Però, en canvi, tenen com a principal avantatge que responen a la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes i això és una cosa que agradi més o menys es compleix en els governs de Catalunya i d'Espanya.

En aquesta ocasió al tema de les ja habituals discrepàncies s'ha afegit un element que sempre té els seus defensors i els seus detractors: les filtracions o les denominades "exclusives". Ai, les filtracions! Què faríem els periodistes sense elles? Però, sobretot, què farien els polítics si no poguessin utilitzar-les? Com escalarien posicions o es guanyarien el favor si no disposessin de material informatiu rellevant per intercanviar amb un periodista? Perquè filtracions, periodistes i polítics van de la mà molt més del que sembla ja que a tothom li agrada ser el primer a publicar una notícia i no hi ha polític, o partit, que s'hi resisteixi. Dir el contrari pot quedar molt bé però és fer un flac favor a la veritat. La seqüència de la pel·lícula Casablanca i el capità Renault afirmant, tot seriós: "Quin escàndol, quin escàndol, he descobert que aquí es juga", mentre per darrere el cap de la sala li donava els seus diners i li anunciava: "els seus guanys senyor", no seria un mal exemple si cal parlar de les crítiques a les filtracions. La pel·lícula data de 1942, però l'escena podria ser perfectament actual.

En aquestes situacions i més en un govern de coalició com aquest o el de Madrid, no hi ha bons i dolents. Tots volen guanyar la batalla del relat i això, al final, no és cap altra cosa que ajuntar les dosis adequades d'informació i de comunicació. El problema no ve de les filtracions sinó de la dinàmica perversa tan habitual en la política de voler marcar al preu que sigui territori pensant que l'hegemonia es guanya al cos a cos o amb travetes. Però això, també, és més vell que l'anar a peu.