Els nous pactes de la Moncloa que defensava per tots els mitjans Pedro Sánchez com una idea del laboratori Ivan Redondo per socialitzar el seu fracàs polític acabaran en una comissió parlamentària que treballarà al Congrés dels Diputats per provar d'assolir un acord. Molt menys del que pretenia el govern bipartidista, una aposta gairebé gratis per al PP que podrà curtcircuitar l'agenda de treball cada vegada que vulgui, una rebaixa significativa del paper de Ciutadans amb la seva insignificant desena de diputats i una plataforma per a Vox per poder canalitzar les seves populistes i extremes propostes en una època de doble crisi, sanitària i econòmica. És més que probable que no hi hagi un acord global i que la política espanyola col·lapsi entre cops baixos i baralles caïnites per destrossar el rival.

En aquest marc, que ja no és el dels pactes de la Moncloa, els independentistes han de jugar les seves cartes, ser presents a la comissió i exposar obertament i sense complexos quines són les seves propostes polítiques. El punt de partida no pot ser cap altre que el dret a l'autodeterminació, el referèndum acordat en un termini raonable, el retorn dels exiliats i la posada en llibertat dels presos. Només un paquet de propostes polítiques que desencallin la situació que travessa Catalunya permetrà la construcció o la reconstrucció d'un país que està en risc de ser, aquesta vegada de veritat, poc més que una gestoria a l'hora de decidir el futur dels seus ciutadans.

Caldrà poder dir, utilitzant les millors paraules i sense que ningú s'ofengui més del compte, que Catalunya no pot sentir-se solidària del fracàs que ha estat la gestió duta a terme pel govern espanyol de la crisi sanitària desencadenada pel coronavirus. Perquè el que no s'hi val és aprovar quan et dona la gana el decret d'alarma, arrabassar les competències a les autonomies per decret, decidir les mesures que s'han d'aplicar per decret, establir les compres de material des del Ministeri de Sanitat per decret i amb opacitat i avalar unilateralment si el confinament és parcial o total prescindint de l'opinió dels experts. Això no s'hi val. Qui vol per a ell sol la victòria no pot esperar que ningú acudeixi en auxili del seu fracàs.

L'independentisme té el seu projecte polític i les seves urgències per sortir del pou a què han conduït els respectius governs espanyols l'autonomia catalana. No ens enganyem: han arrasat amb ella, li han deixat només el nom i la impossibilitat de realitzar qualsevol política que així s'anomeni i necessiti d'una dotació econòmica. Tot són pegats i més pegat. Però cal anar a la comissió i negociar. Sense falses esperances i sense injustificables renúncies.