La caiguda de l'economia aquest 2020 no tindrà parangó en els últims 80 anys i polvoritzarà les seqüeles de la crisi financera desencadenada el 2008. Espanya serà dels països més perjudicats de la zona euro, amb un retrocés del 8% del PIB i una veloç escalada de l'atur fins al 20,8%.

Aquests negríssims pronòstics els ha posat a sobre de la taula el Fons Monetari Internacional aquest dilluns, sense descartar que el final d'any no pugui ser, fins i tot, pitjor, ateses les grans incerteses que planen sobre l'economia a tot el món occidental. En el cas d'Espanya, tindrà dos grans damnificats: el turisme i tot l'entorn relacionat amb un pulmó imprescindible per l'alt volum d'ingressos que suposa i les exportacions, un mercat en expansió i que, en el cas català, ha estat permanentment creixent en els últims anys.

Dues dades per ser plenament conscients del que suposen els pronòstics de l'FMI: l'any de més caiguda del PIB durant la crisi financera, el 2009, el descens del producte interior brut d'aquell exercici va ser del 3,9% i ara se'ns pronostica per a aquest any més del doble. En segon lloc hi ha l'atur: el nombre de persones sense ocupació era al final de l'any passat, del 2019, del 13,8%, i el pronòstic eleva en set punts aquest percentatge.

No seria la xifra d'atur més gran que ha tingut Espanya en aquestes últimes dècades, ja que lamentablement ja s'ha vist abocada en altres moments de la història recent a índexs per sobre del 23%, 24% i 25%. Es podria fins i tot deduir, per antecedents anteriors, que l'FMI pot haver-se quedat curt pel que fa a les dificultats per crear ocupació.

L'actitud del govern de Pedro Sánchez, amagant el cap sota l'ala, no és gaire diferent de la de José Luis Rodríguez Zapatero, quan l'FMI el va advertir de la crisi que arribava. Negar la major, assenyalar que tot són simplement pronòstics i que els països del nostre entorn també estan més o menys igual. Una veritat a mitges.

Estem tan malament com Itàlia, a la qual se li pronostica una caiguda del 9%, però no com França o Alemanya, a les quals els vaticinen descensos del 7%. Bàsicament perquè la musculatura alemanya per sortir a la superfície té poc o res a veure amb l'espanyola, la distància que hi ha entre un país que ha fet una part important dels deures en època de vaques grasses i un altre que ha malversat a mans plenes en coses tan supèrflues com l'AVE radial amb origen a Madrid quan només hi havia dues línies imprescindibles: la de passatgers Madrid-Barcelona i la de mercaderies per a tot l'arc mediterrani, des d'Algesires a la frontera amb França. I el que s'ha fet és molt lluny d'aquesta decisió, ja queels diferents governs han apostat per un AVE per a tothom encara que la massa crítica de passatgers i la rendibilitat fossin impossibles.