L'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa, que reuneix 47 estats, ha clavat aquest dilluns a la tarda a Espanya i al Tribunal Suprem una rebolcada històrica en demanar la llibertat dels presos polítics, la retirada de les euroordres que pretenen lliurar a la justícia espanyola el president Carles Puigdemont i la resta de consellers de la Generalitat exiliats el 2017, que els indults de Pedro Sánchez incloguin també el delicte de malversació i no només el de sedició i posar fi a la persecució judicial de l'independentisme català. La votació dels parlamentaris del Consell d'Europa ha estat contundent: 70 vots a favor, 28 en contra i 12 abstencions i res no han pogut fer els diputats espanyols per evitar el naufragi.

La justícia espanyola, l'alta magistratura, que va demanar àrnica a Pedro Sánchez divendres passat a través de les seves organitzacions professionals, quan les cartes ja estaven repartides, no ha estat indultada pel Consell d'Europa. L'escarni a Espanya, políticament parlant, és inapel·lable i la comparació amb Turquia humiliant i per posar a reflexionar les autoritats espanyoles. Que només el 22% dels diputats hagin rebutjat l'informe —les tres dretes i el PSOE viatjaven al mateix tren— i s'hagin alineat amb les posicions espanyoles, és un exemple del pes real de la diplomàcia monclovita. La Marca Espanya necessitarà més diners per tapar la via d'aigua que s'ha obert per més que els mitjans espanyols, també destacats catalans, buidin, com un home més, aigua del vaixell i col·laborin a rebaixar la importància de la notícia.

És més fàcil entendre ara el moviment a la desesperada de Sánchez aquest dilluns a Barcelona. El que ha volgut presentar com un gest de gràcia del seu govern amb els nou presos polítics tancats a Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras no és més que una imposició europea davant de l'atropellament d'un moviment democràtic i majoritari a Catalunya. Europa, les institucions europees, han tardat a reaccionar per a satisfacció d'Espanya i desesperació de l'independentisme. El Consell d'Europa, que es defineix com una organització internacional d'àmbit regional destinada a promoure, mitjançant la cooperació dels estats d'Europa, la configuració d'un espai polític i jurídic comú al continent, sustentat sobre els valors de la democràcia, els drets humans i l'Imperi de la llei, ha dictat sentència i reafima el vell axioma que no hi hauria justícia possible fins a traspassar els Pirineus.

L'aclaparador resultat de la votació posa en relleu dues coses que són dues cares de la mateixa moneda: en una organització europea amb representació oficial de 47 estats, molt pocs països s'han cregut que l'independentisme propiciés el 2017 un acció que mereixés la terrible sentència que va rebre del Suprem. En segon lloc, el camí d'Espanya per defensar la seva unitat territorial al preu que sigui, amb violència i emetent sentències com la del Suprem, que ha quedat clarament en dubte, ha estat esmenat.

Pedro Sánchez ha vingut al Liceu a interpretar una obra davant de l'establishment local barceloní, sempre tan ansiós per escoltar promeses i tan descuidat a l'hora d'exigir el seu compliment, i a parlar de magnanimitat, clemència i retrobament. Tot molt pompós i buit, com sol ser habitual en el president. Cap proposta, cap propòsit d'esmena. Ha irritat a la dreta i ha donat ànims als ja convençuts. Ha enganyat a tots i no ha solucionat res. S'ha blindat contra l'amnistia i el referèndum i ha guanyat temps. Això últim, guanyar temps, i fer màgia amb les paraules, és el que fa millor. Sense immutar-se, va aprovar amb Rajoy el 155 i es va alinear amb el revengisme de l'Espanya més antidemocràtica i ara es presenta com el paladí de la democràcia.

Les últimes paraules de la seva intervenció dedicades als catalans, us estimem, no és que siguin exageradament cursis, és que no tenen cap valor mentre la repressió no s'aturi i es deixi de perseguir policialment i judicialment l'independentisme.