La persistència de la CUP en el vet als pressupostos del Govern amb demandes impossibles ha propiciat de retruc que els comuns entressin aquest mateix dimecres en joc per rescatar els comptes públics de la Generalitat. Amb el rellotge en temps de descompte ja que dilluns se celebrarà al Parlament el ple en el qual es debatran les esmenes a la totalitat, el Govern necessita un grapat de vots perquè els pressupostos no siguin tornats i es faciliti la seva tramitació parlamentària. En Comú Podem, amb vuit diputats, un menys que la CUP, pot aritmèticament jugar el paper que tenia la formació independentista anticapitalista. Una altra cosa és que políticament parlant tothom sap que no és exactament igual tirar els comptes públics endavant amb una o amb una altra formació.

La CUP ha estirat tant el braç amb propostes inassumibles per a l'Executiu com són renunciar definitivament als Jocs Olímpics d'hivern de la candidatura Pirineu-Barcelona, obviant fins i tot el compromís de celebrar una consulta al Pirineu; retirada completa del projecte de Hard Rock a l'ampliació de Port Aventura, a les comarques de Tarragona; oposició a l'ampliació de l'aeroport i del port, també de qualsevol projecte que suposi creixement de passatgers; paralització de la renovació del contracte de Fórmula 1 al circuit de Montmeló; i pujada de l'IRPF a les rendes situades entre 60.000 i 90.000 euros. Tot això com a part d'un ampli paquet destinat, òbviament, a fer embarrancar les negociacions ja que coneixen perfectament que no hi ha marge per a una demanda que, a la pràctica, suposaria girar com un mitjó per la via d'esmenes els pressupostos presentats.

És evident, a la vista està, que l'acord que van tancar la CUP i ERC per a la investidura de Pere Aragonès no estava prou clar com perquè tot no saltés pels aires al cap de pocs mesos, com està passant. Perquè, en el fons, és això. La majoria de la investidura s'ha trencat i no se sap gaire bé, superats els pressupostos, on residirà la majoria parlamentària que garanteixi una mínima estabilitat a la legislatura. També té una conseqüència pràctica: el compromís d'Aragonès de sotmetre's a una moció de confiança a mitja legislatura s'extingeix en trencar la CUP els pactes que van permetre la investidura.

Potser, l'única bona notícia de tot això és que les probabilitats que hi hagi pressupostos continuen sent altes ja que els comuns estan disposats, almenys aparentment, a tancar una negociació que sembla més fàcil per al Govern que les exigències de la CUP. Hi ha, a més, el precedent de l'acord assolit el 2020. Ha quedat fora, ara per ara, el PSC, que ha jugat amb astúcia les seves cartes i a qui ningú no li podrà negar la seva disposició a parlar dels pressupostos, molt lluny d'aquella actitud esquerpa i conflictiva de Ciutadans en l'anterior legislatura, que en la seva condició de guanyador de les eleccions va apostar per una oposició frontal i radical a tot.

Els socialistes, en canvi, fan servir guant de seda i Salvador Illa manté la mà estesa malgrat les negatives contínues del Govern. En qualsevol cas -així ho vaig assenyalar molt al principi de tot- el soci era la CUP i només si la formació anticapitalista renunciava a aquest paper, la prioritat havia de ser tirar els pressupostos endavant amb un altre partit. L'error de la CUP no podia carregar-se ni sobre l'esquena de la majoria dels ciutadans que volen que tirin endavant, ni tampoc sobre el conjunt del moviment independentista, sorprès, una vegada més, que sempre s'acabi a la casella de sortida.