L'altre dia, en una conversa amb gent diferent que havia votat al referèndum de l'1 d'octubre i també alguns que no ho havien fet, un d'aquests últims va comentar: "Veus com el referèndum no feia falta? Ara, l'independentisme, Puigdemont, mana a Espanya i Sánchez el necessita. Té marge per aconseguir moltes coses. L'1-O és un destorb". No ho deia irritat, ni tan sols disgustat, sinó convençut que el referèndum d'independència del 2017 era una molèstia en la negociació amb el PSOE, ja que, segons la seva opinió, vorejar-lo i provar d'esquivar-lo a l'hora de fer política és el que havia precipitat Esquerra i Oriol Junqueras al retrocés electoral de les municipals del mes de maig passat i a les espanyoles de juliol.

És obvi que no comparteixo aquesta anàlisi i, al contrari, crec que és el referèndum de l'1-O el que dona força a la negociació actual i situa amb precisió el perímetre del que no es pot fer. De la línia vermella que no es pot traspassar. Parlem dels votants d'aquella jornada històrica, més de 2,2 milions de catalans majors de 16 anys, als qui cadascú interpreta com vol i que tenen múltiples rostres, ideologies diferents i estratègies fins i tot oposades. Però també una cosa en comú: orgull del que es va fer aquell dia i que, ara, en complir-se sis anys d'aquella votació, en tot cas s'ha de reinterpretar. Mai corregir.

I, sí, l'1 d'Octubre és una jornada festiva, de celebració. Perquè remarca la voluntat d'assolir un estat propi d'una part molt important, en termes numèrics la més important, de la societat catalana. Combinar aquest objectiu irrenunciable amb la situació política actual i, més concretament, la investidura de Pedro Sánchez és el dilema en què es troba immers l'independentisme, una part del qual no entén les raons de la negociació i aposta simplement i planerament per donar un cop de porta i oblidar-se d'arribar a un acord amb l'argument que Espanya mai no ha complert amb Catalunya.

El president Puigdemont, que tenia raons polítiques i personals per refusar obrir les converses, ha deixat la porta oberta sempre que es tracti d'assolir un compromís històric i no un acord puntual. Aquest és el tauler de joc en el qual també Pedro Sánchez ha d'esquivar alguns dels seus afins, importants en el passat com Felipe o Guerra, i també en el present com Emiliano García-Page, un dels pocs presidents autonòmics del PSOE, qui aquest dissabte ha demanat que el Tribunal Constitucional suspengui l'amnistia abans que entri en vigor si així ho acorda el seu partit i el conjunt de l'arc parlamentari, menys PP i Vox. I aquest diu que és del PSOE!

Page, Felipe, Guerra, El País, El Mundo, la resta de la premsa de Madrid i les principals capçaleres de paper de Barcelona, jutges, fiscals, associacions empresarials, la Conferència Episcopal Espanyola i tants altres que sortiran aquestes setmanes pretenen, sobretot, que l'independentisme rebaixi els seus objectius i que el preu que pagui Espanya sigui el més barat possible. Implantar una mena de por ambiental que espanti els negociadors independentistes.