Amb el lema Spain for sure (Espanya, sens dubte), el govern de Pedro Sánchez ha posat en marxa una nova campanya —hem perdut el compte de les que ha llançat des de l'any 2012, quan es va iniciar el procés independentista— per reforçar la imatge de l'Estat a l'estranger. La democràcia plena que es propaga des de la Moncloa als quatre vents i que qüestiona fins i tot l'encara vicepresident Pablo Iglesias necessita recursos econòmics molt importants per convèncer els ciutadans europeus que Espanya no és el que aparenta: és un país que reprimeix la dissidència, que empresona per motius relacionats amb la llibertat d'expressió, que té el rei emèrit fugit als Emirats Àrabs Units des del mes d'agost passat, que ha rebutjat al Congrés dels Diputats fins a deu comissions d'investigació per investigar la corrupció de la monarquia, que elimina debats incòmodes de les Corts generals, i que té entre els seus representants polítics a la UE Josep Borrell, capaç ell sol de provocar un conflicte diplomàtic cada vegada que parla.

La ministra d'Afers Exteriors, Arancha González Laya, com abans van fer el ​mateix Borrell, Alfonso María Dastis i José Manuel García-Margallo, invertirà milions d'euros a provar d'esborrar de l'opinió pública el que el govern espanyol ha anat construint en els últims deu anys. Però amb els diners ja no n'hi ha prou per tapar la realitat i la seva insistència que Espanya és una democràcia plena no fa més que posar en relleu les imperfeccions d'un sistema impossible de ser equiparat amb els seus països veïns. Serveixi com a exemple la pròpia campanya: quins països de l'entorn necessiten posar en relleu un dia sí i un altre també que són una democràcia plena?, quin país de la Unió Europea té ciutadans exiliats i a presó per convocar un referèndum?

Cal sortir de la UE per trobar una situació de repressió política similar i el govern espanyol ho sap. La recent votació al Parlament Europeu per aixecar la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí va situar Espanya davant del mirall i, com és normal, no es va agradar. El fet que només el 57% dels eurodiputats validessin la retirada de la immunitat va reflectir que Espanya té un problema gros i que la seva imatge està seriosament feta malbé. Mai un suplicatori a l'Europarlament no havia tingut tan pocs vots a favor, ja que normalment no deixa de ser més que un tràmit administratiu i molt poc polític, i la raó era l'estès convenciment en la falta d'imparcialitat de la justícia espanyola.

Ho hem dit en altres ocasions. No hi ha prou diners per maquillar la realitat espanyola a l'estranger. És una batalla perduda. El govern espanyol tindrà guanyada —segurament no indefinidament— la batalla política, aquella que es dilucida entre estats, on uns i altres miren de no fer-se més mal del necessari. Però hi ha altres batalles que l'independentisme sí que pot guanyar i hi ha de perseverar: aquelles que tenen a veure amb la denúncia de la repressió i la insistència en un referèndum d'independència. I aquestes batalles s'han de donar des dels partits, les entitats i també des del Govern. Només quan el pack ha estat complet i sense escletxes s'ha aconseguit avançar. Aquest també va ser un missatge del 14-F.