Les notícies del dia diuen el següent: "Els quatre escollits per al Tribunal Constitucional superen l'examen del Congrés dels Diputats amb polèmica". I així, tan tranquil·lament, el lletrat a les Corts espanyoles, Enrique Arnaldo; la presidenta de la Sala del Penal de l'Audiència Nacional, Concepción Espejel; la magistrada i pionera en l'estudi i anàlisi de la perspectiva de gènere, Inmaculada Montalbán; i el jutge de la Sala del Penal de l'Audiència Nacional, Ramón Sáez Valcárcel, tots ells elegits pel Partit Socialista Obrer Espanyol i pel Partit Popular, en un acord tancat fa un parell de setmanes, accediran al TC.

La perversió del sistema d'elecció dels membres del Tribunal Constitucional, un òrgan imprescindible en qualsevol democràcia avançada com a intèrpret de la Carta Magna, és d'una gravetat enorme. Es trien persones en funció de la seva adscripció ideològica i, en alguns casos, és de difícil justificació que puguin arribar a formar part de l'Alt Tribunal. El seu passat està atapeït de situacions que els invalidarien per ocupar el càrrec, com és àmpliament manifest en el cas d'Enrique Arnaldo i Concepción Espejel i no, en canvi, en el de Ramón Sáez, però això és irrellevant davant de l'acord de les direccions dels dos partits que es reparteixen tots aquests càrrecs des que es va iniciar la transició espanyola.

Cap diputat dels que formen part dels examinadors i que són a l'olla del pacte es mouen més enllà de formular alguna pregunta incòmoda. L'acord és l'acord i cadascú mira cap a la casa seva sense buscar-li tres peus al gat i així es renova una vegada i una altra el Tribunal Constitucional. Després ens sorprenem de pronunciaments que tenen o ens crida l'atenció tota la sèrie d'irregularitats que han validat del Tribunal Suprem en relació amb els presos polítics catalans, moltes de les quals ja són en camí d'Europa i que de segur el Tribunal General de la Unió Europea tombarà.

Però els membres del TC, que s'ho miren, molts d'ells, no jugant-se el seu prestigi sinó el seu compromís amb el partit que els va proposar, saben que quan arribi el moment igual no hi seran o hauran d'aguantar el ruixat però l'embolcall politicomediàtic espanyol els protegirà i se'n sortiran malgrat el que han acabat aprovant amb la seva firma al peu de pàgina. Aquesta és la veritat, lamentablement, i el més preocupant és que tampoc no és segur que una forma d'elecció diferent servís perquè els membres del TC guanyessin en independència o en objectivitat.

Perquè, al final, el problema no és, sovint, que siguin d'ideologia conservadora o progressista sinó la falta d'independència a l'hora de pronunciar-se. El cercle és difícil de trencar entre qui nomena i el designat. D'aquí al descrèdit del Constitucional hi ha un pas. Però els partits, PSOE i PP, són enormement feliços: saben, o creuen saber, que mai no els fallaran.