No podia ser més contundent Josep Borrell, l'alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat: el suposat informe de la intel·ligència europea que relacionava el president a l'exili, Carles Puigdemont, a través del cap de la seva oficina, Josep Alay, amb una trama russa relacionada amb els serveis d'intel·ligència d'aquest país, no existeix. No consta. És un document fake que el Centre d'Anàlisi d'Intel·ligència de la Unió Europea (EU INTCEN) no reconeix que existeixi i, òbviament, que sigui seu. Es desmunta així, com un castell de cartes, aquell reportatge de The New York Times que va provocar tanta controvèrsia i que va omplir pàgines i més pàgines de tots els mitjans de comunicació espanyols i catalans, i que no són pocs aquí i allà, que sempre tenen el president Puigdemont com l'enemic a batre al preu que sigui i amb la informació que sigui.

El New York Times s'ha equivocat i posa de manifest que fins i tot al principal diari del planeta li poden colar un gol. El rotatiu té els seus procediments interns d'investigació i caldrà saber com un informe darrere del qual hi ha d'haver de segur el Ministeri d'Afers Estrangers del govern espanyol i algun document, a tot estirar de la Guàrdia Civil, va acabar a les pàgines del NYT com un informe de la intel·ligència europea. També seria bo saber si és cert que abans que un dels seus periodistes l'acabés firmant, algun altre va posar objeccions al que s'hi afirmava i amb la contundència que es feia; i, fins i tot, si també hi va haver qui no el va voler firmar. El cert és que només que l'article hagués estat revisat a Barcelona i no a Madrid aquella truculenta història russocatalana hauria entrat en una fase de reflexió que potser hauria acabat en un calaix.

El més insòlit de tota aquella faula periodística és com algú va poder pensar que els polítics independentistes catalans havien pogut arribar fins al mateix Kremlin i aconseguir el suport del govern de Putin al procés independentista català. O quan es va publicar que un informe de la Guàrdia Civil assegurava que Rússia estava disposada a enviar 10.000 soldats en ple procés d'independència de Catalunya. Convertir les investigacions policials i els reportatges periodístics en una historieta de ciència-ficció pot formar part de la intoxicació dels governs o dels serveis d'intel·ligència, però molt poques vegades es correspon amb la realitat.

La pilota es va fer tan gran que fins i tot al Parlament Europeu, a través d'una esmena del Grup Socialista que es va acabar votant, s'advocava per investigar els contactes de l'entorn de Puigdemont amb Rússia, "ja que podia ser un exemple de la ingerència russa en els estats membres i dels constants intents de Rússia d'explotar qualsevol assumpte possible per promoure la desestabilització de la UE". Que hagi hagut de ser Josep Borrell, en funció del seu càrrec, qui s'hagi hagut de posar al capdavant del desmentiment al NYT i defensar l'honorabilitat de Puigdemont en aquesta qüestió no deixa de tenir alguna cosa de justícia poètica.

Només falta per tancar el cercle del colossal disbarat veure de quina manera acaben donant tots els diaris de paper, ràdios i televisions que van assumir com a propi l'informe que ara ningú no considera seu. I com acaben rectificant totes aquelles pàgines que van omplir i que ara, de segur, en seran moltes menys. Moltíssimes menys. El periodisme de trinxera té aquestes coses: el mal es fa tan gran com es pugui i la resta ja es veurà després.