Espanya és un país diferent, òbviament. Ha tingut fins fa quatre dies presos polítics, té membres d'un govern legítim com el de Catalunya a l'exili, artistes també a la presó o a l'exili per exercir la llibertat d'expressió i festeja la ultradreta provant de treure avantatge electoral. Això sí, les estructures de l'Estat respiren com respiren i a ningú no li importa que s'identifiqui la justícia espanyola en les seves instàncies de més rang, l'alt funcionariat o la defensa amb posicions que en països del nostre entorn europeu no es veuen. Esclar que Vox és un problema i gens menor, però exiliats i presos polítics n'hi ha hagut i, en part, n'hi ha, primer amb un govern del Partit Popular i ara amb un altre del PSOE i Unidas Podemos. Apartem Vox de les institucions i dels governs municipals i autonòmics: que els seus vots no serveixin per a res és un acte d'higiene democràtica, però tirar-se'ls l'un a l'altre com fan Pedro Sánchez i Pablo Casado és d'un cinisme enorme que no contribueix en res a l'aïllament dels de Santiago Abascal.

Des de la mateixa nit de diumenge i una vegada coneguts els resultats a Castella i Lleó, Partit Popular i PSOE l'únic que estan aconseguint és engrandir els 13 diputats i el 17% dels vots que va aconseguir Vox. Casado va guanyar els comicis, però el resultat dels blaus va ser tan pírric que la formació d'Abascal el té ben agafat i li ha reclamat la vicepresidència. El seu gest fanfarró davant Vox respon més a la por escènica d'un polític mediocre incapaç de sortir de l'embolic en què s'ha ficat que a la seva decisió d'enviar la formació franquista a la paperera i negociar seriosament amb els socialistes, que seria el que farien molts partits europeus de la seva família ideològica. A Alemanya, per exemple, pactar amb populistes i xenòfobs ha estat un anatema per a l'excancellera Merkel fins a l'extrem de sacrificar el govern d'algun land.

Una obra de teatre molt semblant a la del PP està representant el PSOE, que, lluny de fer un plantejament en clau d'higiene democràtica, pensa en les seves expectatives electorals i en com debilitar els populars. Aquest dimarts, Sánchez ha instat Casado a trencar els pactes amb Vox si vol parlar de l'abstenció socialista a Castella i Lleó. El 2002, el llavors primer ministre del Partit Socialista Lionel Jospin va demanar el vot a les presidencials franceses per al candidat de dretes Jacques Chirac, per parar Jean-Marie Le Pen, el pare de Marine Le Pen. Sense res a canvi, sinó com un gest imprescindible per aïllar la ultradreta. Alemanya i França, diferents en moltes coses, però amb una manera molt semblant d'entendre quina ha de ser la resposta a la ultradreta. Res d'especular de guanyar alguns vots si el que està en joc és una cosa tan important com aïllar-los i impedir que continuïn guanyant posicions.

Per què a Espanya no es fa així? Assistirem en les properes setmanes a una situació de normalització de Vox per part del PP i d'assenyalament dels conservadors per part de l'esquerra i molt em temo que els dos es trobaran còmodes amb el guió que està traçat. Faran els seus flirtejos, esclar, però això també és al guió amb què proven de fer més comprensible la decisió per a les franges més temperades dels electorats. L'alcalde socialista de Valladolid, Óscar Puente, ha estat l'únic que s'ha atrevit a parlar de facilitar la investidura de Fernández Mañueco, però ha quedat desautoritzat pel corrent majoritari, que espera que un acord entre el PP i Vox mobilitzi el seu electorat de cara a les eleccions andaluses, municipals i espanyoles. El trio de comicis que ve encadenat i que, en clau catalana, no fa cap altra cosa que sepultar la taula de diàleg tan al fons, tan al fons, que ja no la veuen ni els que l'han defensat.