La decisió del Govern i dels ajuntaments afectats per l'ampliació de l'aeroport del Prat de sol·licitar a AENA una moratòria, més enllà del previst 30 de setembre, per decidir-se sobre la tercera pista, torna a situar la incertesa sobre una obra que té partidaris i detractors polítics però davant de la qual el teixit empresarial del país i de la capital catalana està gairebé unànimement a favor.

Les reunions tècniques que s'han fet durant aquest mes de juliol no han desbloquejat la decisió i al Govern cohabiten en aquest tema, com en tantes altres coses, dues ànimes: la d'Esquerra, partidària d'un consens amb les forces polítiques més d'esquerres i ecologistes perquè no acabi sent un bumerang, i la de Junts, que, per boca del seu vicepresident al Govern, Jordi Puigneró, ja va expressar fa setmanes el suport a l'ampliació.

Com totes aquestes coses, a Catalunya no serà ni una decisió fàcil, ni unànime. Hi ha precedents sobre això que no s'haurien d'oblidar a l'hora d'adoptar un pronunciament. A sobre de la taula, el conegut problema ambiental que afecta l'estany de la Ricarda i la necessitat que una futura ampliació contempli més vols internacionals i l'alta velocitat entre els aeroports de Barcelona, Reus i Girona i les respectives estacions de l'AVE a les tres ciutats.

El tema ambiental, com és lògic, és el que registra posicions més enverinades, i és obvi que necessita l'aval de la Comissió Europea i de l'eurocomissari corresponent, el lituà Virginijus Sinkevicius. És aquest un escull, que tindrà la seva solució per a l'espai protegit de la Ricarda. Però el tema més de fons, superat aquest obstacle, és si s'està o no a favor d'un aeroport més gran o s'ha d'optar per prioritzar inversions en altres infraestructures.

Deixar de banda l'ampliació de l'aeroport acabaria tenint efectes importants sobre l'economia, ja que el model existent i sobre el qual s'haurà de basar preferentment la recuperació serà el retorn del turisme internacional. Si Barcelona hi renuncia, altres destinacions s'ho acabaran fent seu. El que no val és una cosa tan pròpia del consistori barceloní com és oposar-se a nous hotels de cadenes internacionals de luxe o al Museu Hermitage i, alhora, reclamar turisme de qualitat. Si es vol, o una cosa o l'altra, però les dues al mateix temps és impossible. I això, moltes vegades, s'oblida.