L'acord assolit aquest dimarts a Brussel·les, gairebé a trenc d'alba i després de cinc maratonianes jornades, pels caps d'Estat i de govern de la Unió Europea, és una llum d'esperança que el projecte europeu no ha mort del tot i, com sol succeir en aquest tipus de cimeres, en les explicacions tots han sortit guanyant. Espanya ha obtingut un acord raonable, bastant per sota de les seves expectatives, encara que la quantitat de diners que hi ha per repartir en els propers anys és tan important que la injecció econòmica per a projectes específics es notarà i molt. En síntesi, Espanya compta que rebrà 72.000 milions en subsidis -o sigui, una quantitat que no haurà de tornar, encara que tampoc podrà gastar-la com vulgui, res no és de franc- i 68.000 milions en crèdits. El principal interrogant per aclarir és si aquests diners podran ajudar les empreses petites o mitjanes que estan en crisi o a punt de tancar el negoci, o als autònoms que ja han fet números i no poden seguir. I, molt em temo que serà que no.

El segon punt és situar les xifres en el context actual ja que sinó, un acaba perdent-se amb tants milers de milions. En espera que es coneguin les dades de quant ha caigut l'economia espanyola en el segon semestre d'aquest any, el que sí que sabem és que al primer trimestre va ser del 5,2% i al voltant d'uns 60.000 milions. Ull: l'afectació de la pandèmia en aquell trimestre va ser tan sols d'una quinzena ja que l'estat d'alarma no es va decretar pel govern de Pedro Sánchez fins al 17 de març. El Banc d'Espanya ha arribat a fer previsions d'un descens intertrimestral del 20% per al segon trimestre, ja que inclou la totalitat dels mesos del confinament. I, ara per ara, el final de la crisi econòmica no s'entreveu i el temor de la segona onada de la pandèmia és cada vegada més present amb el que comporta de por de la població, retraïment dels diners circulants i ajornament de despeses no imprescindibles. Posat tot això a sobre de la taula i veient unes xifres i d'altres, els diners europeus són importants però queden molt lluny d'arribar a les necessitats actuals. I molts menys de les futures.

No té aquest article la pretensió d'aigualir l'acord de Brussel·les ja que un govern diferent no hagués aconseguit tampoc que el resultat variés molt: el lideratge dels polítics espanyols a Europa és pràcticament inexistent. Tan sols calia veure Pedro Sánchez durant aquests dies de la cimera i la seva posició en les reunions que es feien però el mateix passa amb Pablo Casado quan és present en reunions internacionals. En aquest context, veure el govern espanyol rebre Pedro Sánchez amb aplaudiments a la Moncloa abans del Consell de Ministres forma  part més aviat dels jocs malabars del seu estrateg Ivan Redondo per sedimentar un discurs que de la realitat.

Per davant té Sánchez la por d'un rescat quan les coses es posin encara més lletges i un cert dret a vet dels països frugals en funció de com es gastin els ajuts. És cert que hi haurà un exercici de majories i minories per bloquejar els ajuts però mai no és agradable acabar assenyalat i l'espasa de Dàmocles sempre hi serà.