Al Palau de La Moncloa hi havia molta, molta inquietud al voltant del fons europeu del coronavirus. Especialment després del fracàs de Nadia Calviño a l’Eurogrup, una victòria que donaven pràcticament per feta després del suport de dues potències com Alemanya i França. Abans del Consell Europeu, l’equip internacional de Pedro Sánchez venia optimisme, sí, però també avisava que la negociació seria molt i molt complexa. Especialment amb els anomenats països frugals, encapçalats per Holanda. “De garanties no n’hi ha cap”, admetien des de l’executiu. Finalment han aconseguit arribar a la meta, però en un llarg trajecte de renúncies i cessions. L’únic objectiu que ha assolit el president espanyol és que s’aprovés com abans millor, al juliol. L'acord beneficia Espanya, però perdent peces a cada bugada.
El plantejament inicial d’Espanya partia d’un fons de recuperació d’un bilió i mig d’euros, que finalment la Comissió Europea va rebaixar a la meitat, uns 750.000 milions d’euros que també han estat a punt de perillar en les últimes hores. El govern Sánchez-Iglesias també plantejava moltíssim més pes dels subsidis per sobre dels crèdits; al final, la proporció entre una cosa i l’altra serà propera al 50-50%. Com a exemple, els diners que rebrà l’Estat: 72.000 en transferències i 68.000 en préstecs. Finalment, Sánchez volia evitar que un sol país pogués vetar els plans de reforma d’un altre país. Per tranquil·litzar l’holandès Mark Rutte, s’ha augmentat el control per part de la Comissió Europea. No només això: un o diversos països podran elevar els seus dubtes a una cimera de líders. El pagament de les transferències es congelarà fins que s’hagi abordat la qüestió. Renúncies en dimensió, en repartiment i en condicionalitat. El sud s'ha hagut de moure molt més que el nord.
La diplomàcia espanyola no va acabar de funcionar en la candidatura de Calviño a l’Eurogrup i no ho ha fet tampoc ara. El mateix Sánchez, a hores del Consell Europeu, va visitar alguns dels països més hostils a la visió espanyola, els anomenats frugals. Va reunir-se amb el liberal holandès Mark Rutte i el socialdemòcrata suec Stefan Löfven. Una gira europea que només va servir per a confirmar els seus temors. El més clar va ser Löfven, que malgrat ser de la mateixa família política va advertir-lo (en roda de premsa conjunta): “El fons ha d’estar destinat a crèdits, no a subsidis”. El president espanyol acabava el tour admetent que hi hauria “cessions i renúncies”.
Després de l’entesa a plena matinada a Brussel·les, la consigna de La Moncloa era clara: el pacte és “històric” i un canvi de paradigma de la Unió Europea. Pedro Sánchez fins i tot ha parlat d’un “autèntic Pla Marshall”. No obstant això, ha admès també que estava satisfet “al 95%”. El mateix li ha passat a Pablo Iglesias, que ha confessat que ha quedat una mica lluny de les seves pretensions. Tot i així, el vicepresident ha garantit que el programa de govern de coalició no s’altera i que no hi haurà retallades com després de la crisi del 2008. Caldrà esperar uns mesos per veure si es compleix o no, i les eventuals tensions que això generi entre els socis de l’executiu. De moment, aplaudiment a Sánchez a la seva arribada de Brussel·les. Tots dos partits proclamen que no és com l'anterior crisi.
Encara no arribaran els diners
De moment, s'ha complert el primer dels passos: l'aprovació dels 27 líders de la Unió Europea. La previsió és que els recursos comencin a distribuir-se a principis de l'any que ve, però encara hauran de superar un laberint d'institucions. Ara haurà de passar pel Parlament Europeu, que ha celebrat el pacte malgrat considerar-lo insuficient (demanava dos bilions d'euros i molt més pes de les transferències). A continuació, els parlaments de tots els Estats membre hauran d'aprovar la modificació del marc dels recursos propis de la UE. I abans que comencin a arribar els diners, els governs hauran de presentar els seus plans de reformes, que han d'estar alineats amb les recomanacions de la Comissió Europea. Hauran de ser aprovats per una majoria qualificada dels 27.