A pocs dies perquè faci quatre mesos de l'inici de la guerra dels Estats Units i Israel contra l'Iran, el 28 de febrer passat, és molt probable que la capitulació del president Donald Trump acabi marcant irremeiablement el balanç del seu segon mandat presidencial. Malgrat que qualsevol acord de pau mereix, en principi, un suport pel que suposa de posar punt final a la pèrdua de vides humanes, el memoràndum acordat del final del conflicte bèl·lic, que se signarà aquest divendres a Ginebra, és un càstig a la frivolitat política que emana de totes les decisions de la Casa Blanca. Els objectius que es va plantejar Trump en anunciar la guerra amb l'Iran no s'han assolit, la seva posició al concert internacional és més feble que abans, el cost econòmic que ha tingut ha estat immens i aquella bravata inicial amb què va començar la guerra —afirmant que els Estats Units aconseguirien una victòria total i completa i que l'Iran havia d'acceptar una rendició incondicional— ha quedat en una fatxenderia pròpia del seu llenguatge tavernari.
L'únic cert és que la presumpta fortalesa nord-americana avui ho és una mica menys. No és imbatible i el règim dels aiatol·làs continua al capdavant de l'Iran amb més força que abans. Han tingut pèrdues enormes, començant per l'aiatol·là Ali Khamenei, el líder suprem assassinat el primer dia de la guerra. I moltes més de rellevants, com Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional i principal estrateg polític. També han mort nombrosos alts comandaments de la Guàrdia Revolucionària Iraniana (IRGC), l'exèrcit regular i el Ministeri d'Intel·ligència, incloent-hi el cap de l'Estat Major de les Forces Armades, el comandant de les milícies Basij, el cap de l'Armada de la IRGC i diversos directors d'intel·ligència naval. Són baixes importants, però el règim s'ha regenerat i tot això es compensa de sobres amb el fet que els Estats Units hagin retrocedit i acceptat el final del conflicte.
La presumpta fortalesa nord-americana avui ho és una mica menys. No és imbatible i el règim dels aiatol·làs continua al capdavant de l'Iran amb més força que abans
L'acord reobre l'estret d'Ormuz, cosa que sens dubte alleujarà la pressió sobre l'economia mundial. Però això ja era una cosa sabuda: l'economia viu malament amb un conflicte militar i, prescindint del futur que hi pogués haver, un conflicte militar sempre és una mala notícia per a l'economia. Per tant, és una obvietat argumentar ara —com ha fet Trump—, que cada vegada que hi havia una notícia d'un acord de pau les borses pujaven i viceversa i, en conseqüència, el millor era posar-hi punt final. Com a explicació pot valer, però com a argument és tan inconsistent com la gran majoria de les declaracions que fa al respecte. La normalització del trànsit marítim mundial per l'estret d'Ormuz acabarà fent abaixar els preus de l'energia i d'altres productes. Però el que era impensable al febrer és que, per quedar-se en l'statu quo anterior a la guerra, els Estats Units haguessin de facilitar immediatament les exportacions iranianes de petroli i productes petroquímics, incloent-hi serveis associats, com el transport, les assegurances o les operacions bancàries. A més d'impulsar, juntament amb socis regionals, un pla de reconstrucció i desenvolupament econòmic per a l'Iran, dotat amb almenys 300.000 milions de dòlars.
Veurem les pròximes setmanes com evoluciona el calendari de negociacions de seixanta dies per tancar un tractat definitiu, un període en què totes dues parts mantindran l'statu quo: l'Iran no ampliarà el seu programa nuclear i els Estats Units no imposaran noves sancions ni reforçaran la seva presència militar a la regió. Però també un realineament dels països de l'Orient Mitjà que donaven per descomptada la victòria nord-americana, començant pel seu principal aliat, Israel. El país hebreu no accepta l'acord, que el deixa desprotegit davant del gegant Iran. Però també les monarquies àrabs productores de petroli del Golf, que havien basat el seu èxit i el seu dinamisme econòmic en la gran aposta per l'estabilitat en un escenari tan complicat com l'Orient Mitjà. La guerra s'ha emportat aquesta idíl·lica idea i tenen al davant anys abans de tornar a la situació anterior. I tot plegat amb un Iran renovat i més amenaçador que abans.
Aquella estúpida comparació de l'Iran amb Veneçuela i que es tractaria d'una operació de molt poques setmanes ha acabat esclafada contra la paret. Aquells discursos en campanya en què afirmava que "Jo faré tornar el somni americà: més gran, millor i més fort que mai", "tornarem a fer dels EUA una nació poderosa", han topat de morros ara amb la realitat.