Donald Trump ha trobat finalment una sortida a la guerra amb l’Iran, però el preu polític i estratègic de la decisió podria acabar perseguint-lo durant molt de temps. Després de mesos d’escalada militar, amenaces i bombardejos, el president nord-americà ha defensat aquesta setmana l’acord que posa fi al conflicte amb un argument tan directe com revelador: evitar un impacte econòmic que pogués perjudicar els Estats Units.
Les seves declaracions, pronunciades després de la cimera del G7 a França, mostren fins a quin punt l’economia ha acabat condicionant la seva política exterior. Trump va admetre que seguia amb atenció les reaccions dels mercats financers davant cada notícia relacionada amb la guerra. Segons va explicar, la borsa es disparava cada vegada que es parlava d’una possible pau i retrocedia quan augmentaven les tensions. Un comportament que, a ulls del president, va acabar convertint-se en un argument més poderós que moltes de les recomanacions dels seus assessors.
Gir de guió en la guerra?
La guerra havia començat amb una retòrica molt diferent. La Casa Blanca havia promès doblegar el règim iranià, pressionar-lo fins a límits extrems i obligar-lo a acceptar unes condicions favorables a Washington. Tanmateix, després de setmanes de combat i d’una situació cada vegada més enquistada, Trump ha optat per una via negociada que molts dels seus aliats consideren excessivament favorable a Teheran.
Les crítiques no provenen només dels demòcrates. Diverses figures republicanes han expressat obertament el seu malestar davant un acord que inclou l’aixecament de sancions i que podria proporcionar a l’Iran milers de milions de dòlars en ingressos. Entre els sectors més conservadors del partit s’estén la percepció que la Casa Blanca ha renunciat a bona part de la pressió acumulada durant el conflicte a canvi d’una treva que encara genera nombrosos interrogants.
El principal risc és que el missatge enviat als adversaris dels Estats Units sigui interpretat com un senyal de debilitat. La conclusió que podrien extreure tant l’Iran com altres potències rivals és que la resistència militar combinada amb la pressió econòmica acaba erosionant la determinació de Washington. En aquest sentit, la capacitat iraniana d’alterar el trànsit energètic a l’estret d’Ormuz continua sent una eina de pressió extraordinàriament poderosa.
La controvèrsia final
Trump insisteix que l’acord obrirà la porta a unes negociacions decisives sobre el futur del programa nuclear iranià. No obstant això, les seves pròpies declaracions han alimentat dubtes sobre la fermesa dels compromisos assumits. Després d’haver exigit una “rendició incondicional”, ara defensa terminis més flexibles i confia en les promeses de Teheran de no desenvolupar armament nuclear.
La imatge final resumeix bona part de la controvèrsia. Trump va signar personalment una còpia del memoràndum a Versalles i en va enviar una fotografia a les autoritats iranianes. Un gest carregat de simbolisme que reforça la sensació que, per al president, l’escenificació política continua sent tan important com el contingut mateix dels acords.
La guerra s’atura, però les preguntes continuen obertes. La gran incògnita és si aquesta treva serà el primer pas cap a una solució duradora o simplement una sortida ràpida per a un president que, davant la pressió dels mercats i de l’opinió pública, necessitava posar punt final a una aventura cada vegada més costosa.