El moviment d'Alberto Núñez Feijóo plantejant a Junts i PNB la presentació d'una moció de censura instrumental que activi immediatament el calendari electoral obeeix fonamentalment a dues coses: es compleixen aquest dilluns vuit anys de la moció de censura presentada pel PSOE per desallotjar Mariano Rajoy del Palau de la Moncloa i que, paradoxes de la història, va defensar José Luis Ábalos. I, en segon lloc, la visita del president del Partit Popular aquest dimarts a les jornades del Cercle d'Economia que se celebren aquesta setmana a Barcelona. Feijóo, que participa habitualment en aquestes reunions, sap que una de les preguntes més repetides que se li faran és què, més enllà de declaracions, pensa fer per a un canvi de govern a Espanya sense esperar que la legislatura arribi a la seva fi, cosa que passarà el juliol del 2027. I que per què no mou peça i surt de la zona de confort en la qual espera pacientment, com a gallec que és, que el cadàver polític del seu rival passi inexorablement per davant d'ell.
Encara que Feijóo sap que el seu moviment és més estètic que qualsevol altra cosa, ha fet el pas, en part, per treure's la pressió que hi ha a Madrid. El PP sap que hi ha més d'un 99% de possibilitats que aquest moviment tingui poc recorregut. Junts i PNB tampoc deuen veure que acabi passant i les seves opcions actuals quedarien en un zero amb alguna cosa. I és que, en política, és molt difícil que alguna cosa sigui 100% segura encara que no tingui possibilitats. En el cas del Partit Popular hi ha un factor afegit: les enquestes que manegen al carrer Génova de Madrid apunten molt clarament que dos de cada tres votants seus li estan demanant una moció de censura. Igual que les bases electorals de Vox li exigeixen el mateix a Santiago Abascal. Però el problema per a Junts i PNB continua sent el mateix de l'inici de la legislatura, ja que l'elefant ultra continua sent a l'habitació i això fa molt difícil qualsevol moviment.
Quin és el gest que està disposat a fer Feijóo, més enllà de demanar al partit de Carles Puigdemont i al d'Aitor Esteban que li entreguin en safata la presidència del govern perquè ell arribi a la Moncloa?
Aquesta situació provoca una paradoxa, perquè 184 diputats del Congrés —els de PP, Vox, Junts i PNB— exigeixen a Pedro Sánchez que convoqui eleccions, una majoria absoluta sobradíssima, però aquest nombre es redueix a 172, per sota de la majoria absoluta, a l'hora de sumes i restes davant una moció de censura. Tot i que Feijóo l'ha alimentada aquest dilluns, encara que sigui mínimament, amb la seva oferta als nacionalistes i independentistes catalans i bascos de centredreta, i ha afegit que les tres formacions podrien buscar una solució evitant Vox com si no existís, la veritat és que una moció de censura no es proclama en un programa de televisió, sinó que es treballa amb la màxima discreció. L'altra cosa, el soroll mediàtic i de les tertúlies, acaba sent, a l'hora de la veritat, molta propaganda i molt poca cosa més.
Feijóo entendrà que una moció de censura per a un programa polític que vagi contra Catalunya i Euskadi tingui pocs al·licients a l'hora de seduir els vots que imperiosament necessita. Fins i tot un dels seus predecessors, José María Aznar, que es va trobar en una situació bastant similar, va ser capaç de sortir a la televisió, a TV3, el 1996, dient que parlava català a la intimitat, condició indispensable plantejada per Jordi Pujol per rebaixar la urticària de l'electorat catalanista cap a l'aleshores president del PP. Quin és el gest que està disposat a fer Feijóo, més enllà de demanar al partit de Carles Puigdemont i al d'Aitor Esteban que li entreguin en safata la presidència del govern perquè ell arribi a la Moncloa? Quins compromisos està disposat a acceptar? Admetria que aquest president de la moció de censura instrumental que convoqués eleccions fos un independent i no ell? Suposo que la seva resposta a tot això seria una sèrie de nos. Però, si no fos així, els canals de comunicació que altres vegades ha fet servir han de continuar oberts.