Dels molts comentaris que he llegit aquestes últimes hores sobre què hem de pensar els occidentals després de l'acord entre els Estats Units i l'Iran per concedir-se dues setmanes de treva, em quedaria amb l'anàlisi de Tom Bateman, el corresponsal de la BBC per al Departament d'Estat dels EUA, que ha escrit el següent: "La intervenció del Pakistan ha donat tant a Donald Trump com a l'Iran una escala per fer marxa enrere". Això és poc o molt? És provisional o durador? Cal fer-se gaires esperances de cara al futur? Tot això és, segurament, la part més fosca un cop s'ha travessat el Rubicó de l'amenaça formulada pel president dels Estats Units: ras i curt, havia advertit que una civilització sencera moriria quan expirés l'ultimàtum de la nit de dimarts si l'Iran no complia les seves exigències, com permetre el pas de petroli per l'estret d'Ormuz o negociar. Abans havia intimidat els iranians amb destruir infraestructures clau, com ponts i centrals elèctriques, i també amb atacs massius.

Trump ha hagut de desescalar en molt poques hores un conflicte que comprometia la seva presidència, ja que la seva posició distava molt de ser unànime entre la cúpula militar i majoritària entre la població. A hores d'ara, la ciutadania nord-americana encara no sap per què van entrar en guerra amb l'Iran, i la seva base electoral —la més fidel a Trump—, què hi fan tan lluny dels Estats Units. Incomplint el programa electoral i la seva consigna més repetida d'America first, que es resumeix en una política exterior amb menys intervencions internacionals, un comerç que protegeixi les indústries nacionals i, en immigració, unes polítiques més restrictives. Tot això ha entrat en crisi per una raó o una altra, tot i que la primera ha acabat deixant el seu programa electoral al cubell de les escombraries. La guerra iniciada per Trump el 26 de febrer passat ha tornat, d'alguna manera, al punt de partida. En unes condicions en què, militarment, els Estats Units han fet una tasca de destrucció armamentística innegable, i escapçant la cúpula iraniana, però sense aconseguir el seu objectiu, que era eliminar el règim dels aiatol·làs o condicionar-ne molt la capacitat a l'hora de negociar.

Trump ha hagut de desescalar en molt poques hores un conflicte que comprometia la seva presidència, ja que la seva posició distava molt de ser unànime entre la cúpula militar i majoritària entre la població

Ara resulta que Trump ha de negociar amb l'Iran a partir d'un document de deu punts lliurat per Teheran, en el qual es planteja, fins i tot, que l'Iran cobri pel trànsit per l'estret d'Ormuz. Una cosa que fins ara no succeïa i que acabarà donant, si ho aconsegueix, uns ingressos molt importants, ja que és una via clau per al trànsit marítim del petroli o dels fertilitzants, entre altres coses. El pla, publicat per l'Iran, conté, entre altres coses, el cessament total de la guerra a tres països, l'Iran, l'Iraq, el Líban i el Iemen; el ple compromís d'aixecar les sancions contra l'Iran; l'alliberament dels fons iranians i els actius congelats en poder dels Estats Units; i el pagament íntegre d'una indemnització pels costos de reconstrucció. En un altre punt, es diu que l'Iran es compromet plenament a no intentar posseir armes nuclears, cosa que —malgrat ser important— no és cap gran novetat, ja que en els últims acords això era així, tot i que la fiabilitat dels seus compromisos és el que sempre ha estat en qüestió.

Després d'aquest alto el foc agafat amb pinces, els Estats Units i l'Iran entren en una fase d'enorme complexitat. L'administració Trump ha demostrat que és el més allunyat del que es pot considerar un equip preparat per als acords diplomàtics, i l'Iran ja ha confirmat, en aquests 43 dies de guerra, que els plantejaments nord-americans que hi podia haver d'una desintegració del règim o d'una revolució interior no són realistes. Per tot plegat, el més probable és que assistim durant les dues pròximes setmanes a una combinació de retòrica, pràctiques i de moments en què sembli que l'alto el foc no té recorregut. Els mercats, si més no inicialment, han comprat aquest nou marc d'una sortida diplomàtica i han reaccionat amb optimisme i esperança. També caldrà veure quin és el grau d'acceptació de les negociacions entre els Estats Units i l'Iran per part d'Israel, que no és ni de bon tros un convidat en tot el conflicte. I que serà fonamental perquè aquest alto el foc arribi també al Líban, després que Benjamin Netanyahu assegurés que aquest país no forma part del pacte.

Resumint, felicitem-nos, però siguem enormement prudents, perquè tot està per fer.