A mesura que passen les hores, creix l'estupor per l'insòlit anunci de Pedro Sánchez de dimecres passat que es rumiaria, fins dilluns, si dimitia com a president del govern espanyol. Que es donava cinc dies per reflexionar —meditar sempre està bé— i que ens ho feia saber a través d'una carta a la ciutadania, perquè es tancava a la seva residència del Palau de la Moncloa i que no estava disponible per a ningú. Des d'aleshores, silenci. Un núvol de silenci i d'especulacions. Un paisatge impropi, certament, de qui presumeix ser la cinquena economia d'Europa i es comporta com aquells països del Con Sud on tot sol acabar, gairebé sempre, força malament.

Aquest dissabte, s'espera davant del carrer Ferraz de Madrid, on hi ha la seu del PSOE, una important concentració de militants i simpatitzants traslladats en autocars des de diferents llocs d'Espanya en suport al secretari general amb la consigna "Pedro, queda't". "És que necessita afecte perquè ningú no li ha donat suport en el tema de Begoña", et diuen, i un té la impressió que incorporar les emocions quan ets el president del govern espanyol és una mica agosarat. I el que et pot acabar passant és que d'un cas de presumpta corrupció que no havia traspassat més enllà de la barrera dels més informats, ara surt a la premsa de tot Europa. Des d'aquest punt de vista, no és precisament un bon negoci. Li ha donat l'altaveu que necessitava.

Adolfo Suárez, que és l'únic president del govern espanyol que ha dimitit, ho va fer el gener de 1981, ho va executar sense preàmbuls, compareixent a RTVE a primera hora de la nit, deixant clar que dimitia de manera irrevocable i per no posar en risc el sistema democràtic. Després n'hem tret l'entrellat i el que hem conclòs és que no te'n vas, et fan fora. Així de senzill. Som al 2024 i el que tocava ara era parlar de les eleccions catalanes que se celebraran el proper 12 de maig, transcendentals per als que vivim aquí, ja que està en joc el Parlament que escollirem, les polítiques que s'aplicaran i els pactes polítics que es duran a terme per confeccionar un govern per als propers quatre anys.

Costarà recuperar el 'frame' català, aterrar en els retards de Rodalies, el finançament, els impostos, les infraestructures, l'habitatge o l'espoli fiscal

Això ho sabia Pedro Sánchez de sobres. Entre altres coses, perquè va sortir investit per dos partits independentistes catalans, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, que li van facilitar els 14 vots que necessitava a canvi de contrapartides polítiques. I davant d'unes eleccions tan importants a Catalunya, ha vingut a parlar-nos d'ell. Dels atacs que pateix i no sap ben bé si val la pena passar-ho tan malament. De la manera que ho ha explicat a la seva carta, res que no pogués esperar fins després de les eleccions catalanes i també de les europees, que se celebraran el diumenge 9 de juny. D'aquí a poc més de 40 dies, quan li falten poques setmanes per començar el seu sisè any a la Moncloa. Un temps en què ha rebut atacs des del primer dia per la manera com va arribar al càrrec, a través d'una moció de censura, i pels pactes que ha anat fent per continuar al càrrec.

Entre els quals, l'últim de la llei d'amnistia, que va passar el tràmit del Congrés, és ara al Senat, on serà rebutjada i tornarà a la cambra baixa per a l'aprovació definitiva. Superat aquest escull, que han hagut de tolerar molt a desgrat a canvi de conservar el poder, el cap els diu que potser plega. Esclar que es mobilitzaran perquè continuï. Però, com un socialista diu privadament, "és que ens hem menjat l'amnistia!". En els actes del PSC, el record a Pedro Sánchez és permanent: "Estem amb tu, Pedro", apareix a les pantalles. Costarà recuperar el frame català, aterrar en els retards de Rodalies, el finançament, els impostos, les infraestructures, l'habitatge o l'espoli fiscal.

La telenovel·la ho ha envaït tot i sempre és un gènere molt més divertit i amb més espectadors. El problema és que quan apagues la televisió, hi ha una realitat que no és la del serial, sinó com es fa un país millor i amb quines eines. Com se supera la ficció i sortim de l'espectacle. Perquè Sánchez, que sempre juga a ser el precursor, aquesta vegada ho ha aconseguit. Mai cap primer ministre havia dit als seus conciutadans que se n'anava de reflexió uns dies per veure què feia. Si continuava o plegava. El rècord Guinness ja el té.