El poc enigma que hi havia respecte a la candidatura de Carles Puigdemont a les eleccions catalanes del proper 12 de maig va quedar aquest dijous del tot aclarit en la seva conferència pronunciada en el simbòlic municipi d'Elna, a la Catalunya Nord, on es van guardar les urnes del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. En una austera posada en escena, sense logos partidistes i amb un fons blau que només tenia en blanc el seu nom i el seu càrrec de president, Puigdemont va reivindicar el llegat de la Catalunya il·lusionant i amb lideratge del 2017 davant la letargia, el desànim i l'apatia del 2024. També la persistència per resistir les envestides de l'Estat i preservar la presidència de la Generalitat a l'exili, per no ser ostatge de ningú ni moneda de canvi. Va plantejar les eleccions del 12 de maig com una batalla a dos entre el PSC, al qual va englobar entre aquelles formacions que volen acabar la feina d'enfonsar la nació i diluir Catalunya en el concert de les regions espanyoles, i la seva candidatura, que intentarà anar més enllà de Junts per Catalunya, i que pretén acabar la feina que va iniciar perquè Catalunya sigui reconeguda en el concert de les nacions independents del món.

Com tota intervenció que busca mantenir la base i si és possible ampliar-la, el discurs ofereix titulars cap a una banda i altra. Hi va haver frases més independentistes i frases més moderades. Minuts per a l'autocrítica i per defensar amb orgull no haver estat derrotats. I frases per assumir la incapacitat del passat amb un excés de derrotisme. Va fer una espècie d'abraçada de l'os a Esquerra Republicana amb la candidatura unitària com a millor fórmula per guanyar les eleccions catalanes, però no va deixar marge a l'especulació, ja que va acceptar que no era possible. Sí que va buscar els marges d'aquesta negativa per convidar totes les formacions que van completar Junts pel Sí en les candidatures del 2015, encara que el partit d'Oriol Junqueras no hi vulgui jugar. Encara que aquesta referència a candidatures unitàries mai agraden a Esquerra, la seva intervenció va distar molt de ser àcida amb el partit que avui governa Catalunya. De fet, les crítiques es van quedar, en tot cas, a Waterloo, a la Casa de la República, i va optar per un discurs més assenyat, amb evidents ganes de guanyar espai moderat.

Puigdemont va reivindicar el llegat de la Catalunya il·lusionant i amb lideratge del 2017 davant la letargia, el desànim i l'apatia del 2024

Que va ser un discurs polièdric també ho demostra alguna de les picades d'ullet que va fer. Per exemple, en recuperar el llenguatge de Jordi Pujol i el seu lema electoral el 1980 d'aixecar Catalunya davant de l'oportunitat d'un nou reinici en una Catalunya mancada d'un cert rumb. No deixa de ser curiós anar als pòsters i banderoles d'aquelles primeres eleccions catalanes en què Pujol proposava que per aixecar Catalunya calia votar els que més coneixien Catalunya. També hi va haver picades d'ullet per a Artur Mas amb la insistència del pacte fiscal per acabar amb l'asfíxia calculada i premeditada dels successius governs del PP i el PSOE des de l'inici de la democràcia. Puigdemont sap que situar la batalla per un pacte fiscal és transversal i guanyador a Catalunya i que la millor manera que Pere Aragonès no porti aquesta bandera és deixar el testimoni a Mas, que va ser el primer que ho va plantejar des de la presidència de la Generalitat.

Els moderats li criticaran, sens dubte, la seva afirmació d'un retorn a Catalunya per acabar la feina i, en l'altre extrem, que torni a proposar a l'Estat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació en la pròxima legislatura. També es regiraran més d'un i de dos per alguna inconcreció i per recordar que ell sempre va estar disposat a negociar aquell octubre del 2017 i que, en tot cas, van ser altres els que no van voler. Ara, amb un govern socialista que depèn dels seus vots per continuar a la Moncloa, i amb l'experiència acumulada dels errors que llavors es van cometre, considera que el camí serà més fàcil. Un últim i subtil detall en el llenguatge puigdemontista: al costat de l'aposta per un discurs de construcció de país, l'absència de greuges amb la monarquia, el rei de la qual no va ni esmentar.

En conseqüència, el calendari del seu retorn està en marxa. No hi ha pla B electoralment parlant, ja que s'autoexclou de les eleccions europees per anar només a les catalanes. Trasllada una idea que va per totes, assumeix les seves responsabilitats sortint de la zona de confort i situa el calendari dels propers mesos: "Avui començo el compte enrere de la retornada, que només té sentit si és al servei del país. He treballat durament per preservar la institució de la presidència de la Generalitat destituïda pel 155 i per mantenir-la al marge dels interessos personals. Sempre he pensat que el retorn de l'exili de la institució de la presidència no es pot fer d'amagat, ni ha de ser una bretolada provocativa, ni, per descomptat, fruit d'una rendició o d'una dèria personal. No pot ser oportunista. Tampoc no ha de ser un acte al servei d'un partit o d'una organització en concret per obtenir rèdits electorals. No la podem malbaratar. Si soc candidat a la investidura, deixaré l'exili definitivament per assistir al ple del Parlament i demanar la confiança de la cambra. Si els jutges no acaten l'amnistia i adopten una actitud de rebel·lia, hi assistiré igualment si tinc la majoria per ser investit", va reblar. El rellotge s'ha engegat, veurem quina és la resposta de la societat catalana.